Cantant d’òpera i pianista, actualment s’ha fet un forat en el panorama televisiu català amb aquest programa que permet gaudir de l’òpera… sense grans coneixements en la matèria.
Ens rep a la seu de la productora Brutal Media, a Barcelona. Amb el primer que ens topem és amb la característica cadira del programa Òpera en texans, que està tenint un gran èxit al canal 33. Durant tota l’entrevista, Ramon Gener s’expressa amb una gran amabilitat que ens demostra que el millor saber estar és tenir aquesta actitud interior d’estar obert als altres i oferir-los tot el teu coneixement. O almenys les teves intuïcions.
Ara fa uns mesos una carta a La Vanguardia es queixava que la gent anava a un concert al Palau de la Música o al Liceu com qui passejava per la Rambla. I ho considerava una falta de respecte a la institució. Cal anar ben vestit a l’òpera? El dilema que es planteja és què vol dir anar ben vestit. Jo penso que l’anar vestit d’una manera o d’una altra és secundari. Em sembla que el realment important és anar-hi amb ganes de gaudir de l’espectacle, d’aprendre alguna cosa. Tu vas a veure una obra d’art. I apropar-se o atansar-se a veure una obra d’art, requereix una actitud personal interior, adient… que seria la veritablement important. Després tot això té una vestimenta exterior. A mi em sembla absolutament secundari, això darrer, però em sembla que també és un signe de respecte cap a les persones que vas a veure anar més o menys ben vestit. Estic a favor de què tothom vagi com vulgui. Potser no cal anar amb corbata, però tampoc amb xancletes i banyador. Però el més important és l’actitud interior amb què un va. No em serveix de res que algú vagi de vint-i-un botons si no sap el que va a veure, si està allà només per figurar. Prefereixo que hi vagi una persona amb texans però que realment estigui copsant tot allò que se li està oferint.
Abans segurament ens passàvem per massa formalisme però potser ara també ha arribat un moment en què diem: “potser ja n’hi ha prou, no”?
Abans parlàvem del Liceu. Cal recordar que aquest és un cas molt especial perquè va ser creat per la burgesia catalana i que era un lloc on aquesta burgesia anava a mostrar els seus encants i el seu poder… en altres teatres d’Europa això no passa, eh? Aquesta època la gent es passava per uncostat i potser la gent ara es passa per una altra. Jo, que hi vaig sovint, em sembla que tampoc veig tant que la gent no vagi correctament. Sempre hi ha algun cas, algú molt despistat que arriba amb calça curta, que deia el meu pare, però tampoc veig gent que no va correctament. Ara, també és veritat que a Barcelona en els darrers temps hi ha gent que ve a passar el cap de setmana que van molt despenjats.
Ens hem de comportar d’una manera adequada a l’òpera?
Ens hem de comportar amb el respecte necessari cap a l’obra que vas a veure. Dir això pot semblar una cosa una mica sacre. Si vas a veure Tristany i Isolda de Wagner, que és fonamental, no només per la història de la música sinó per la història de l’art i la filosofia… cal apropar-se a veure allò amb un cert respecte. Entenc en aquest sentit que és diferent anar a veure això que no pas un espectacle que no té tanta transcendència. Ara, a partir d’aquí, cal anar i intentar saber què vas a veure i copsar-ho. No té més. Després, si has d’aplaudir aquí o allà, fer un bravo aquí o allà… això també és anecdòtic. Jo no sóc d’aquells que quan algú aplaudeix i no tocaria aplaudir faig: “Ssssssss..”. No. Si tu estàs allà i estàs gaudint i no ets un gran expert però aplaudeixes de bon grat perquè t’ha semblat que allò t’ha agradat molt… ho celebro. Després, quan surtis, et diré: “Mira, potser hauries d’aplaudir aquí”. Però si ve algú nou, s’ho passa molt bé… l’últim que cal és censurar-lo.
Però la gràcia està en entendre aquest codi, també, no? Saber estar a l’òpera…
Si, és clar, tot i que és un codi molt elemental i que tothom entén de seguida. Saps que no has d’aplaudir en una òpera de Wagner o que en una òpera italiana se’t permetrà aplaudir quan acabi cada ària o cada duet… o que potser cal esperar a veure què diuen els de dalt.
En general creus que encara hi ha indrets cultuals que requereixen formes adequades de comportament i de vestimenta, de saber estar, més enllà de l’òpera?
Jo intento dessacralitzar les coses des d’un punt de vista exterior; és el que intento amb el programa. Jo crec que cal anarals llocs amb l’actitud interior adequada. Si un va amb l’actitud interior adequada, l’actitud exterior serà coherent. Si ets conscient d’allò que vas a veure i estàs preparat per veure i vas amb tot l’interès del món… exteriorment ja no aniràs amb xancletes i calça curta. I ja miraràs d’anar vestit adequadament en funció d’aquella actitud interior que tens. Jo, quan vaig a l’òpera vaig així [va vestit amb texans], em poso una jaqueta a sobre, algun dia amb jersei, vaig amb texans, algun dia vaig amb corbata, algun altre dia no… no em sembla que falti al respecte a ningú i em sembla que estic allà tan atent com el que més.
Anant a l’altre costat de la balança. Creus que cal trencar certes normatives de protocol? Han quedat caduques?
Això depèn. Jo, aquest estiu, vaig estar a Bayreuth, el teatre que va crear Wagner per representar les seves obres. Abans d’anar-hi, vaig trucar a uns amics alemanys i els vaig preguntar com havia d’anar vestit. Allà tothom anava amb esmòquing –el que menys, amb corbata– i les senyores anaven amb uns vestits que Déu n’hi do. Quan vaig a un lloc, vull estar integrat en aquell lloc i em vesteixo d’acord amb aquest codi. Si arribo allà amb texans quedaré desplaçat. En el cas del Liceu estem arribant a un terme mig. A mi no m’ofèn que ningú vagi amb esmòquing de la mateixa manera que m’agradaria que ningú s’ofengués perquè jo vaig amb texans. Al Liceu aquests dos extrems s’estan trobant enmig: ningú va amb esmòquing, gairebé. La gent que vesteix casual: una jaqueta, una camisa, potser algun dia et poses una corbata… aquest és el codi actual de vestimenta del Liceu.
Quan més amunt d’Europa sembla que aquests codis de conducta es respecten més, en canvi aquí ens ho hem “carregat” bastant, no trobes?
Sí, però això passa per exemple a Bayreuth. Jo tinc molta relació amb Alemanya perquè la meva dona és d’allà. Al teatre de Düsseldorf, per exemple, ja seria més com el Liceu. Sembla que si tu vas a Bayreuth i tu vas amb esmòquing i el que menys va amb corbata, és que tothom que hi ha allà és elitista i conservador. Que la gent vagi molt ben vestida no té res a veure amb què sigui conservador o classista. És simplement un codi que ha quedat allà, no cal fer-ne una valoració més enllà. Nosaltres aquí, que som d’idees més progressistes, més avantguardistes, de seguida vinculem anar vestit d’una altra manera amb segons quines opcions polítiques.
I ens equivoquem.
Sí, perquè no és el cas. Jo crec que no hauria de ser cap cas fer un tipus de valoració més enllà de com tu t’has vestit. Però de la mateixa manera que en aquest cas deia que hi ha gent que va amb esmòquing per figurar, també hi ha gent que va amb esmòquing i sap perfectament el que va a veure. Jo no seria capaç d’establir unes regles massa clares sobre això. La clau és l’actitud interior.
La gent sap comportar-se, segons cada espai? Dius que d’això no n’hem de fer un anatema, però en general creus que hi ha gust, consciència, gust, d’entendre tot això… i que hi ha uns codis…
Mira a mi em passa que hi ha gent que em truca per preguntar-me com ha d’anar. Si a mi em conviden a casa d’algú, jo miro de saber com és aquella casa, miro de saber com anar per correspondre la invitació de la millor manera possible. La qüestió és com, sense deixar de ser jo, presentar-me d’una manera que generi el màxim de comunicació. En el cas de l’òpera és el mateix. Sense deixar de ser jo mateix, com ho he de fer per entrar, entendre…
Però més enllà de l’òpera, no ens interessem prou per saber com generar més empatia en el nostre interlocutor?
Jo no ho sabria. Jo sé el que jo faig. El que més m’agrada a mi de la vida és la gent. Sóc tan sociable que m’encanta conversar amb tothom i generar aquesta empatia. Sempre procuro somriure, fa molt temps que vaig decidir que no m’enfadaria amb ningú, i no m’he enfadat mai més amb ningú ni em discuteixo mai més amb ningú i no tinc cap disgust amb ningú i el que si val la pena és intentar acostar-se als demés per tenir-te confiança i per establir-hi una relació sincera i cordial. A mi m’encantaria que tothom tingués aquesta actitud.
Però a vegades hi ha gent que no la té, que és molt tancada.
N’hi ha d’aquesta gent, i jo de vegades me’n trobo. Però jo, que per naturalesasóc optimista i sempre intento veure el got mig ple, la majoria de gent que em trobo és gent que té moltes ganes de viure, de ser feliç, gent que té moltes ganes de generar empatia. Potser me’ls trobo perquè jo també sóc així. Però en realitat és bastant simple, tot plegat. Només hi ha una manera de què la gent et doni: a l’òpera, al teatre o la senyora de la carnisseria et doni… donar! Si tu no dones, no t’arriba a res. Jo dono tot el que puc: penjo totes les meves presentacions per Internet,dono hores del meu temps… perquè he arribat a la conclusió que donant és la única manera de rebre. Aquest somriure permanent. És la única manera d’establir una relació cordial.
Ens falta pedagogia del saber estar? Què penses del tema dels uniformes?
Els uniformes, que sembla una cosa molt elitista i conservadora, són absolutament progressistes, perquè igualen a tothom. El que fan és que tu no vagis a classe amb la marca de no sé què i un altre nen no perquè els pares no li han pogut comprar. No faria escarafalls, jo, a obrir aquest debat. Però com deia abans: anar a classe és com anar a veure un espectacle. Tu has d’anar adequadament vestit, per començar perquè el del costat no es distregui i segon perquè estàs en un lloc on se t’està educant i se t’estan donant pautes per la vida. Cal un mínim codi de vestimenta o de conducta.
I aquí tornem al de sempre: qui ho ensenya això? Qui ha d’educar?
Si a casa tens uns pares que t’estan dient: “escolta, fill meu, l’escola és important per tu, que complementen l’educació que t’estem fent a casa i on t’expliquen què és important” i des de casa això es viu com un fet important… aleshores ja vas a l’escola vestit adequadament. Si no saps què vas a fer a l’escola… vas de qualsevol manera i sense respectar aquests mínims codis de conducta. Em sembla que, al final, tot és bastant simple. No?
Per acabar: com animaries la gent a saber estar, a la vida?Per acabar: com animaries la gent a saber estar, a la vida?
“Viu i deixa viure”. “Carpe diem”. “L’alegria de viure és immensa”. “Un per tots, tots per un”. I un altre: “Viure a l’atac”, fent un símil futbolístic. És molt més fàcil viure i compartir la vida amb els demés. Si no comparteixes el que saps amb els demés… la vida no té cap sentit. I si ho fas, els demés t’ho donen tot i s’estableix una relació molt cordial amb tothom i tot aquest saber estar passa a un segon pla. Sense saber “com has d’estar”… doncs resulta que “ja estàs”. Saps?
