Ensucrada, complaent, superficial… Amb aquests epítets s’ha volgut despatxar el film nord-americà Green Book (2019), guanyador de l’Òscar a la millor pel·lícula. Ressegueix la història verídica d’un reputat pianista negre de música clàssica, Don Shirley, i el seu xofer i guardaespatlles blanc, Tony Lip, durant una gira pel sud segregacionista dels Estats Units als anys 60. Un duo teòricament antitètic que afronta una complexa realitat contraposada. La dels dos protagonistes, un refinat del piano i un mig mafiós ‘aixafacaixes’ de night club. I la del sud melòman i racista, burgesia blanca àvida de concerts selectes però incapaç de confraternitzar amb l’artista pel color de la pell. El film de Peter Farrely és una oda subtil a la tolerància. Un clam a favor de la dignitat. Un crit contra les divisions racials, socials i culturals que encara perviuen.
En un món on avui la policia encara sospita dels negres amb més freqüència que dels blancs simplement pel color de la pell, sembla més que pertinent aquesta lliçó de pedagogia tranquil·la i enraonada per rememorar una pàgina ombrívola i ignorada. De fet, Green Book és el nom d’una guia que indicava els llocs, els motels, els restaurants, els bars on els negres eren benvinguts, se sobreentén que a l’excepció de tots els altres, reservats en exclusiva als blancs.
Personalment, no n’havia sentit a parlar mai però no està extreta de cap novel·la sinó de la crua realitat. Entre el 1936 i el 1966 –dos anys després que s’abolissin les lleis segregacionistes als Estats Units– aquesta guia es va publicar regularment.
Sobre el paper, aquesta edificant història d’amistat entre un pianista afroamericà i el seu xofer italoamericà, és una comèdia allunyada, per exemple, del dramatisme de Ragtime (1981), de Milos Forman, on el protagonista, negre i pianista de jazz, educat en l’excel·lència com Don Shirley, acaba escollint la lluita armada després d’haver patit una sèrie d’humiliacions a causa del color de la seva pell als Estats Units de principis del segle XX.
Cinquanta anys més tard, Shirley, en canvi, opta voluntàriament per un altre mètode. Accepta volgudament tocar concerts per blancs que discriminen els seus germans per sentir l’exclusió però sobretot per retrobar-se a si mateix, per despullar les seves fragilitats i descobrir les seves fermeses, que també les té i més sòlides del que suposava.
Ara, cent anys després, Peter Farrely fa d’aquesta història personal una obra vigent, consistent i vibrant, de les que parla del racisme a flor de pell, de les que remou les emocions i acaba veient el gran públic, i això no és menor, gràcies a rebre els honors de Hollywood que Ragtime no va obtenir.
La fortalesa de Green Book és la d’ensenyar que el racisme no ve exclusivament dels supremacistes blancs del Ku Klux Klan, sinó d’homes i dones corrents de bona fe, cultes i benpensants, educats en uns valors equivocats. En plena era Trump el film denuncia el racisme que va més enllà de les lleis, el que impregna el nostre subconscient, el de ben a prop.La Taula d’Entitats d’Atenció a les Víctimes de Discriminació acaba de presentar el seu primer informe. L’estudi revela que el racisme i la xenofòbia són la primera causa de discriminació a la ciutat de Barcelona. Potser ens esgarrifaríem si sabéssim quantes guies com Green Book encara es podrien escriure o, ves a saber, s’escriuen encara ara.
