Quim Brugué (Barcelona, 1963), és llicenciat en Ciències Econòmiques (UAB), diploma en análisi de dades per a les Ciències Socials (Essex University) i doctor en ciència Política i de l’Administració (UAB). Actualment és director de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques de la UAB. En l’ámbit universitari ha estat coordinador de titulació, vicedegá d’ordenació acadèmica i coordinador del mestratge en Gestió Pública. Entre 2004 i 2008 va ser director general de Participació Ciutadana del Departament de Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat.
Els promotors de les consultes sobiranistes no les organitzen de forma neutra sinó que en el fons són acció política… això deslegitima la iniciativa, en termes de participació?
Crec que no sempre i quan no es confongui, amb aquesta consulta. Les consultes per la independència formen part d’un moviment social que expressa una demanda i un sentiment que es podria expressar d’una altra manera. Però no s’ha de confondre amb participar en el procés de presa de decisions institucional. No és una iniciativa pública sinó social. Per tant utilitzem el nom de consulta però no és un referèndum reglat. Es tracta de, a través d’aquesta participació cívica, incidir en el debat públic. No hauríem de donar entendre que això és com el referèndum de l’OTAN.
Vostè deia que aquest sentiment es podria haver expressat d’altres maneres. Per què s’ha escollit el format de consulta?
S’intenta una doble reivindicació. És veritat que no és neutra, perquè els que convoquen les consultes sobiranistes tenen una postura molt clara en aquest tema i per tant intenten amb les consultes incidir en el conjunt de la població, però també fan una reivindicació que és el dret a decidir. Han aconseguit combinar per tant les dues reivindicacions: volem més democrácia i volem col·locar a l’agenda pública aquest tema. Troben en el complement democrátic una bona manera d’expressar les voluntats independentistes. I davant la possibilitat que un dia es faci aquesta consulta de forma vinculant és una mena d’assaig per mesurar les pròpies forces.
El 2010 el Parlament ha aprovat l’anomenada Llei de consultes, com una fórmula legal per permetre referèndums, tot i que han de ser avalats per l’estat espanyol. No és una mica contradictori haver fet aquesta llei i que després depengui d’una instáncia superior?
Si, és una manera de fer-nos trampes a nosaltres mateixos. Si hem de demanar permís per declarar-nos independents, simplement no ens el donaran. Per tant, des de l’independentisme, pensar que la via per a accedir-hi és la del referèndum, no té massa sentit. La consulta popular és un succedani.
Els primers anys del segle XXI se’n va parlar molt, de democràcia participativa, i en canvi els darrers temps ha caigut en l’oblit. Què ha passat?
Des de les institucions, hem comès un error important: hem donat a entendre que el ciutadá podria decidir allò que es faria a la seva ciutat. I això no és veritat. Hi ha un ciutadá que vol una cosa i un que en vol una altra. Fer veure que a través de la participació tothom veuria satisfetes les seves expectatives… ha estat erroni. Perquè la política no és l’art de dir que si a la gent que demana coses sinó dir una mica que no a tothom. Hem acabat utilitzant la participació per construir una administració que es volia assemblar més a El Corte Inglés que a una administració pública. I en comptes de fer comprendre als ciutadans que hi ha uns recursos escassos, els hem acostumat a viure com uns nous rics maleducats.
