Els problemes de la Filosofia són problemes de llenguatge o hi tenen molt a veure, però el cas és que romanen oberts bo i la diversitat d’enunciats i respostes. Un d’ells és la relació entre cos i ànima, o el problema ment i cervell.
Té l’humà un plus espiritual? Els enterraments prehistòrics es poden interpretar ja en aquest sentit? Les cosmovisions de pobles antics atribueixen sovint un vessant anímic a realitats naturals com rius, muntanyes, o boscos.
Plató presenta l’humà com una unió accidental de cos i d’ànima. En el seu mite del carro alat explica que un genet o auriga intel·ligent mena dos cavalls, un de blanc –que és noble i obedient– i un de negre –que és tot el contrari. En un moment donat, l’auriga en perd el control i, sense ales, cau al món material. En canvi, per Aristòtil, la unió de cos i ànima és substancial; l’ànima és el disseny o forma que organitza o informa la matèria. Sant Agustí i Sant Tomàs, respectivament, ho cristianitzen.
Segons Hume no tenim cap percepció pura d’un hipotètic jo, només les sensacions fan pensar en un jo/subjecte, però és un jo situacionat, adjectivat, no pas pur o nu. Fent-se ressò del “penso, ergo existeixo” cartesià, Kant escriu “el jo penso ha de poder acompanyar totes les meves representacions”. És a priori, una condició prèvia o postulat de la facultat de pensar, una mena de subjecte sintàctic (“il·lusió transcendental”) requisit del format del pensar humà.
Popper postula quelcom espiritual en proposar que hi ha tres mons: el món 1 és la realitat material –la coneguem o no–, el món 2 és el de l’activitat mental psíquica –conscient o no–, i el món 3 el dels productes culturals. Ryle titlla el dualisme cartesià de cos i ànima de “dogma de l’esperit en la màquina”, i ve d’un error mental o confusió “categòrica”, semblant al d’algú que, després de visitar les facultats universitàries, demana “on és la Universitat?”. Quan mori l’últim humà, en subsistirà res espiritual o immaterial?
