Les millors universitats del món són als Estats Units d’Amèrica segons els rànquings. Tot i això, allà els qui hi confien no arriben a la meitat de la població adulta (48 per cent el 2018 segons Gallup) i la majoria pensen que aquesta institució va pel mal camí (61 per cent, segons Pew Research Center). Què és el que falla? Ha traït els seus principis? En realitat, els problemes són de caire més pràctic. Els retrets que susciten més consens són l’elevat cost de les matrícules (84 per cent) i la percepció que no proveeixen els estudiants amb les habilitats necessàries per tenir èxit al món laboral (65 per cent). Tot i això, altres enquestes diuen que les empreses sí valoren els títols universitaris.
A Espanya la Universitat ha mantingut un bon prestigi durant aquests anys de crisi, on la confiança en moltes institucions ha baixat força. Alguns analistes pensen que és possible que les retallades hagin ajudat. El fet que algunes es colin entre les 200 primeres del món també ha pogut crear simpatia (i, a Catalunya, que la Universitat de Barcelona hagi estat durant anys la primera de les universitats de l’Estat). És curiós aquest contrast amb Estats Units pel que fa al rati satisfacció-qualitat (segurament la diferència de preus juga un paper important).
En aquest context, han tingut lloc les acusacions creuades entre líders polítics espanyols arran de màsters no cursats, primer; i, després, per possibles tesis doctorals plagiades. L’impacte d’aquests casos sobre la imatge d’aquesta institució encara està per veure. Ara bé, tot i que el seu prestigi quedi tocat, els efectes poden ser beneficiosos: potser estem pitjor que no ens pensem. Entre d’altres, aquests episodis han fet palès dues coses. D’una banda, que algunes universitats es presten a pràctiques fraudulentes que els sistemes de control no són capaços de detectar. I, d’altra banda, que tenir un títol universitari dona prestigi, serveix per a embellir un currículum. Aquest segon punt és comú a sistemes tant diferents com l’americà i l’espanyol. Potser semblen conclusions massa òbvies.
No obstant, això és el que em sembla més rellevant: que es doni per descomptat que la Universitat serveix per preparar pel viatge al món laboral o, si més no, per expedir el passaport. Res més? Fer ciutadans crítics, amb sentit cívic i cultes? Aquesta servitud de la Universitat respecte del mercat és realment molt recent en termes històrics. A Anglaterra fins a principis del segle XX el model d’Universitat era una comunitat on tant els professors com els alumnes estaven compromesos a millorar personalment i a fer créixer el tresor de cultura de la seva societat.
Actualment tot el sistema està orientat en una altra direcció: certificar empleats productius. És el que els ciutadans i les empreses demanen, és el que els rànquings valoren i, finalment, és el que les universitats donen (algunes amb més rigor, altres amb menys). En aquest sentit, crec que la crisi de la Universitat té molt a veure amb la desorientació que al meu entendre pateixen les nostres societats. Mentre ens queixem dels efectes de la crisi econòmica -i hi tenim tot el dret- alimentem la mateixa lògica que els va produir. Prioritzar l’èxit individual entès des del punt de vista financer té un preu que hem hagut de pagar com a societat. I el preu ha estat -penso- molt alt: el bé, la veritat i la bellesa.
