Fa dos anys, el món es va aturar per una pandèmia mundial. Durant mesos, la mort, però sobretot la por al futur més pròxim es van apoderar dels carrers desèrtics de les grans ciutats. En aquest context, la veu dels intel·lectuals no es va sentir.
Després, aquesta alarma sanitària –un dels reptes humanitaris més importants del segle XXI– es va transformar en una crisi econòmica i social mundial de grans dimensions, de la qual molts encara pateixen les conseqüències. En aquell moment, la veu dels intel·lectuals també es va fer fonedissa.
Actualment, dues guerres –una entre Ucraïna i Rússia i una altra entre Israel i Palestina– desestabilitzen, com feia anys que no passava, l’ordre mundial. I, ens tornem a fer la mateixa pregunta: on són els intel·lectuals?
Especialment en la segona meitat del segle XX, però també abans, era molt evident qui eren els intel·lectuals d’una societat: filòsofs, escriptors, polítics…, en definitiva, pensadors de referència que en moments crítics (crisis sanitàries, econòmiques, polítiques o socials) tenien una visió panoràmica de la situació, sabien analitzar el present i la seva opinió era escoltada. Eren far de referència.
Però qui són els intel·lectuals del segle XXI? Els periodistes de les tertúlies matinals? Els influencers? Òbviament, no! I, doncs, qui? La societat actual es caracteritza, entre altres coses, per la popularització i polarització de l’opinió, per la fragmentació del coneixement i per una manca de compromís, un valor molt relacionat amb la intel·lectualitat.
Són aquestes causes suficients per explicar l’extinció dels intel·lectuals? Potser hem de buscar un significat nou al concepte? I si els intel·lectuals hi són, però no els escoltem? Pot una societat evolucionar sense un grup d’homes que es dediquin a la reflexió crítica de la realitat i a la comunicació d’aquestes idees? En definitiva, com es pot superar la crisi de la intel·lectualitat?
