En analitzar temes que involucren recursos humans és usual, o potser fins i tot inevitable, enfocar-los com si es tractés de qualsevol altre tipus de recurs, fent el mateix tipus de balanç que es podria fer, posem per cas, del nombre de lliteres, quiròfans o tensiòmetres que serien necessaris en un determinat servei de salut. Però així, encara que no hi hagi cap mala intenció, es corre el risc que inadvertidament es vagi oblidant que estem parlant de persones i no de simples mobles o aparells.
En dies recents, diferents mitjans han ressenyat que Espanya necessitaria 100.000 professionals d’infermeria per igualar la mitjana europea, detallant quines regions o països “importen” i “exporten”, o són “emissores” i “receptores” d’aquestes treballadores. Per descomptat, aquesta xifra és molt preocupant, però si s’enfoca de manera purament quantitativa podem subestimar la gravetat de la situació i passar per alt els seus aspectes essencials.
De fet, si bé Espanya és un dels països on més ha augmentat l’emigració d’infermeres (se’ls sol anomenar en femení perquè les dones representen la gran majoria del sector), cap al Regne Unit, França i Noruega, entre altres destinacions, la seva absència s’està cobrint amb infermeres provinents de Portugal, Colòmbia i Romania, principalment. Aleshores, si entren més o menys les mateixes que surten, atenent-nos només als números, i sobretot si ens deixem portar per eufemismes, podríem concloure que no hi ha motiu per alarmar-se, perquè la situació, sense ser òptima, ve de temps enrere.
Però n’hi hauria prou amb aprofundir una mica i preguntar-nos el perquè d’aquesta emigració, per valorar millor la quantitat i la qualitat de professionals de la infermeria i d’altres especialitats sanitàries que Espanya està “perdent” o “fent fora”, incloent-hi els que, sense emigrar literalment, estan abandonant les seves carreres per dedicar-se a alguna altra ocupació. Un dels factors que impulsa aquesta emigració és que, en els països esmentats, les infermeres espanyoles són molt més valorades professionalment i econòmicament, i reben salaris i condicions laborals més favorables que a Espanya.
Per exemple, resulta destacable que, tot i que les infermeres són sis vegades més nombroses que els infermers, aquests aconsegueixen accedir en un percentatge lleugerament més alt a rols de gestió. Igualment el fet que només un terç dels i les que han cursat una especialitat ocupi una plaça d’acord amb aquesta especialitat. Preocupa especialment l’augment d’agressions contra el personal sanitari, tot i que sovint es tracten en notícies aïllades. La majoria es deuen a dificultats en l’atenció, de les quals els professionals de la infermeria no en són responsables. En altres casos, són víctimes de la desinformació, que porta alguns ciutadans a percebre’ls com a enemics o còmplices d’una conspiració, quan en realitat només compleixen el seu deure: cuidar-nos. Així, una professió que abans gaudia de prestigi, avui es veu cada cop més com una feina de risc.
En fi, els entesos en la matèria assenyalen tota una gamma de factors que estan afectant aquesta noble professió. Segurament seria útil que, en examinar-los, no es depengui tan sols dels estudis tipus enquesta, sinó que s’utilitzin també dissenys qualitatius, com les entrevistes en profunditat o els grups focals, per entendre a fons la realitat quotidiana i el punt de vista d’aquestes treballadores, les circumstàncies que més els afecten, dins i fora del seu centre de treball, així com les possibles solucions.
En definitiva, en una època en què les ciències humanes destaquen cada cop més la importància de l’“ètica de la cura”, resulta inadmissible que continuem descuidant les nostres abnegades infermeres.
Maria Rosa Buxarrais és doctora en Pedagogia i catedràtica de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona.
