La vivència de sentiments variats i contraposats forma part de la condició humana.
Tristesa, alegria, dol, goig, ràbia, entusiasme, enveja, altruisme… esdevenen passatges “naturals” en el trajecte vital. Estats d’ànim que s’activen i donen nom a les emocions que experimentem transitòriament en un període concret.
Bo i així, no és difícil copsar com algun d’aquests estats d’ànim, esdevé targeta d’identitat i presentació d’un mateix al llarg del temps: “En Pere és optimista de mena”. “La Marta sempre va amb l’ànima als peus”. “En Pau tota la vida que ha estat un belluguet” o “la Cristina, de sempre, ha tingut fred de peus”… expressions populars que sintetitzen i descriuen el tret distintiu que pot caracteritzar a una persona.
Què en determina la seva prevalença, més enllà del trànsit pels diferents estats d’ànim?
La genètica i la neurobiologia no ens poden explicar el per què. No ens pot assenyalar el gen de l’optimisme per a en Pere, o la neurona de l’enveja per a la Cristina. Tampoc la voluntat ni la raó, permeten canviar fàcilment el xip. Ja voldria la Maria possiblement, deixar de ser pessimista o en Pau, un cul inquiet. Com a molt, la suggestió des de la cognició i racionalitat, ens pot durar una temporada.
Algunes coses són com són, no pas per com les pensem o per com les heretem, sinó per com han estat viscudes, “inscrites” i tramitades en el nostre psiquisme més profund. De manera prematura, s’han establert solcs i baules de funcionament davant el repte vital.
En funció de la posició inconscient que ens habita, i d’acord amb els significants amb els que “hem estat batejats”, es respon de manera més o menys regressiva o progressiva a l’experiència vital.
Psiquisme, sentiments i experiència
