Els dos termes són ben coneguts. Projecte significa “llançar endavant” i pedagog “acompanyar el nen”. O amb altres paraules: Un projecte de Centre serveix per definir la línia pedagògica, els principis educatius i la programació docent que ha d’inspirar la pràctica educativa.
Perquè els principis es puguin dur a la pràctica és necessària, a més de fer-los explícits i justificar-los, una adequada organització del centre i un programa docent coherent amb eixos principis.
Començo amb aquests conceptes perquè des de l’any 1986 l’Estat Espanyol ha publicat sis lleis d’educació. Em pregunto si la paraula “educació” és adequada i cal fer servir “ensenyament”. Educar en el sentit d’ajudar a comprendre vitalment un estil de vida pertany només a la família i no a l’Estat. L’Estat ha de donar “llocs, eines i recursos” perquè les famílies puguin trobar un “projecte pedagògic” que ajudi a aprofundir la seva visió existencial.
Sabem prou bé quants debats seriosos s’estan fent en diversos llocs de l’estat. Entitats com “La Institució lliure d’ensenyança” com « Escoles pedagògiques » o « Sistema preventiu » debatent la llei Celaà o la LOMLOE… que no acaba de fer el pes. La meva tesi, certament utòpica en la Pell de Brau, no en altres llocs, és: La llei d’ensenyament ha d’estar per sobre dels partits polítics sinó no hi ha estabilització o sedimentació en els aprenentatges, a més, que està en funció de diferents ideologies.
En aquesta tesi, l’Estat ha de pagar tots els projectes, cal analitzar bé l’adjectiu que acompanya, amb els mínims acordats. Per posar un exemple: No té sentit parlar ni de coeducació o separació de gènere quan en la societat ja no es dona. Per això, cada família podrà escollir gratuïtament el centre. I arribarem? Cal ser utòpics. L’escola ha de ser estatal ni pública ni concertada. Cal tenir clar avui en dia que la tendència de fer projectes, perfeccionar-los i completar-los, és en relació a les coses, no a les persones. I això des de les diferents administracions. Com saber-ho? Un senzill criteri: Quin és el pressupost destinat a la ciutadania de 3 mesos a 18 anys? Aquesta edat és el gran problema de la cultura occidental o de la societat del coneixement, canvi i creativitat. Que se’n fa, d’aquestes edats? On es col·loquen? Quina informació se’ls dona? I una llarga llista de quòdlibets. A les administracions, de moment, realment no els fa massa il·lusió la inversió en aquestes edats. Com saber-ho? Anant a les persones que ocupen posicions claus en un centre i preguntar-los-ho. Quedareu astorats.
Qualsevol “projecte pedagògic” ha de tenir com a finalitat, ja que es dirigeix a éssers humans en creixement i en sortir d’aquest àmbit, després de “18 anys”(!) el següent: Saber llegir (comprensivament), escriure (redactar i sense faltes d’ortografia), tenir una capacitat crítica per tal de formar l’autonomia i esdevenir un ciutadà d’una democràcia. O anem per aquest camí, o després de 18 anyets sortiran súbdits o persones sotmeses o submises o reïficades: La completud de coses. Cal mirar ja una actualitat inhumana, cruel i dura: L’algorítmica. Aquesta decideix ja en lloc de les persones. La tendència, com indicava, de la perfecció o completud de les coses i no de les persones. Per això, malauradament, la nova llei dona importància als mètodes, als procediments i no als continguts. Tot és una picabaralla per tal que aquestes generacions del món digital (2000-2021) dominin bé els instruments, però, i els criteris? Raonaments? Opcions? Pensar? Això “són figues d’un altre paner”.
Unes cites de Confuci (552-479 aC): “Aprendre sense pensar és un esforç perdut. Pensar sense aprendre, perillós” o “Aprendre sense reflexió és malgastar energia”.
Un afer molt seriós és formar, i en formació permanent, aquest grup de persones, dones i homes, que es dediquen a aquestes generacions i que han de donar eines d’empoderament ciutadà i enfortiment democràtic. Per això ens cal un professorat ben format, fent, més que mai, un bon equip. Cal que sàpiga intuir, veure el món de les “dys” o dificultats dels aprenentatges al llarg d’aquests divuit anys, com els d’altes capacitats.
I pensem en una frase ben coneguda: Si dones peix a un home famolenc, el nodreixes per un dia. Si li ensenyes a pescar, l’alimentaràs per a tota la vida. Lao-Tse (570 aC-490 aC.).
I pescar és saber llegit i escriure críticament, amb coneixement d’idiomes i domini de les tecnologies: assoliment de l’autonomia subjectiva. Però tinc la sensació que la realitat escolar des de les lleis és diferent, m’ho recorda el títol d’un llibre: PROHIBIT APRENDRE que sorgeix de fer un recorregut per les sis lleis, anomenades “educatives”. Cal continuar debatent. Enfortir el professorat, peça clau per a l’ensenyament que inclou l’educació de la futura ciutadania i millorar la democràcia.
