De: Jordi Cussó
Per: Cinto Amat
CC: Revista Valors
Assumpte: El silenci
data: 19 d’abril de 2013
Bona tarda Cinto,
He llegit amb atenció la teva carta, i entre les moltes coses que dius m’he aturat aquí: “Més que les paraules, amb les que sempre acabem equivocant-nos, importa el silenci (…), silenci com acolliment i gaudi de la companyia, de l’Altre”. Coincideixo de ple amb tu; només quan ens aturem i callem, és quan ens adonem del que hi ha al nostre interior, i d’aquesta aturada silenciosa brolla el desig de companyia, de compartir. Quan et llegia, em ressonaven aquestes paraules d’un antic retall de premsa on el poeta Miquel Martí i Pol afirmava: “Ni els poetes ni la poesia serveixen per a res. La poesia no cotitza en borsa, els poetes no es poden comprar iots, els editors que publiquen poesia ho fan per pur romanticisme”. No, la poesia no serveix per a res. Només per “recuperar el gust pel silenci en un món trastornat i sorollós, per sentir el gust per la paraula en un món terriblement mediatitzat, per restituir el gust per la intimitat en un món incert i vulnerable, i per reafirmar el gust per la lliure reflexió enmig del pensament únic”.
Aquestes paraules de Martí i Pol em fan pensar. La poesia i els poetes no serveixen per a res afirmava, però després, molt assenyadament, afegia que servien per recuperar el gust pel silenci. Això ho he trobat especialment sintònic amb la teva carta. Em pregunto, Cinto, com es pot tenir gust pel silenci? Com ens pot agradar, el silenci, quan des de bon matí, després de llevar-nos, ja no parem de sentir un soroll o altre? I si arribem a casa, o a l’oficina, estem sols i no se sent res… de seguida posem música, la ràdio… el que faci falta per matar el silenci. Ens espanta el ressò que té el silenci? Potser ni l’hem escoltat mai! És essencial que sapiguem descobrir l’enorme valor que té, assaborir-lo i saber-lo viure. I és que no tinc cap dubte que el silenci és quelcom necessari per l’home, però sóc conscient que de silencis pot haver-n’hi de moltes menes: bons, dolents, insípids… És clar que el silenci òptim (aquell “silenci sonor”) al que ens referim aquí, és el que pot anomenar-se per antonomàsia “el silenci”. Però, no es pot perdre de vista que no n’hi ha prou amb un mer silenci perquè aquest sigui bo. A vegades hi ha silencis temibles, que són expressió de negativitat, de resistència, de menyspreu, etc. Hi ha altres silencis que són expressió de tomba, de no res; fan calfreds! Cap d’aquests és “el silenci” bell, poblat, del que brolla la poesia. Que bo seria que tot el que sorgeixi –sons, veus, convivència, amor–, brollés del silenci, perquè és una veritable dimensió de comunicació i de vida…
Tinc la sensació que vivim una època d’inquietuds, sobretot a nivell social, que ens afecta també a nivell personal. La gent està inquieta, cercant respostes o formulant preguntes que demanen una resposta urgent, esperant que algú els aporti una mica de llum a les situacions que han de viure. Però veig que les grans idees, o les solucions, no surten de les inquietuds, sinó de la quietud. La persona inquieta és la que mai té temps, acaba una cosa i en comença una altra, sempre està fent coses, però alhora ha d’anar improvisant, perquè no té temps d’aturar-se i reflexionar. El pensament, la paraula, els projectes, neixen de la quietud i del silenci. D’altra banda, també veig que les persones només ens plantegem les coses quan estem inquietes, quan aquestes realitats que vivim ens inquieten i atabalen. Però estic convençut que seria molt millor plantejar les coses en el moment de la quietud. I això vol dir aturar-se i fer silenci. És en aquests temps d’assossec, de serenor, de pau, quan realment podem trobar solucions, i cercar nous plantejaments que construeixin futur. Les coses importants de la vida demanen temps, serenor, i sobretot quietud i silenci. A Emmaús, primer silenciem els soroll de les inquietuds, ens mirem a fons i cerquem paraules: vols quedar-te a sopar amb nosaltres?
Ens diuen que tot ha de tenir una intensitat quasi frenètica, perquè sinó perdrem el tren de la vida. I jo em pregunto: Qui està interessat en què les coses girin tant de pressa? Qui vol que la gent no tingui temps per aturar-se i gaudir del silenci, de les coses i de la vida? Qui ens impedeix restar en silenci i escoltar el que volem compartir?
Com molt be dius tu, miro de tornar al silenci.
Una abraçada
De: Cinto Amat
Per: Jordi Cussó
CC: Revista Valors
Assumpte: El silenci
data: 25 d’abril de 2013
Benvolgut Jordi,
Lllegeixo les teves reflexions sobre el silenci i em ve a la memòria la pel·lícula El gran silenci de Philip Gröning, basada en la vida quotidiana dels cartoixans de la Grande Chartreuse de Grenoble. Deixa’m fer-te partícip de la reflexió que em feia sobre el valor del silenci que veia reflectit en aquesta pel·lícula com la mesura justa de les coses.
Mesura justa que apareixia reflectida en molts detalls: les variades posicions al moment de la pregrària (dret, descalç, calçat, agenollat, assegut, estirat) per trobar la concentració adequada; la justa mida dels troncs serrats a mà que conformem un tapissat multiforme de fusta a la paret; el mesurat pas de l’hivern; la cadència del so de les campanes repetit en els moments precisos, com per recordar que el temps que passa és només el tornaveu del silenci a l’interior del qual es projecta la presència humana a través de la corda que s’estira amb força i concentració des d’un lloc rellevant de l’església; la justa proporció dels aliments vegetals, de la poma partida en dues meitats perfectes, deixada al punt més humil, al costat d’un got d’aigua; la distribució del senzill mobiliari de la cel·la, la taula, els llibres, l’empostissat del terra, el gibrell que degoteja al racó, l’acció de gràcies pels aliments de cara a la llum exterior; les proporcions del jardí de la cel·la; la feina pacient per retirar la neu de les feixes de l’hort, per enganxar la sola d’una bota de muntanya; la justa mesura de llum sobre el llibre de pregària durant el rés nocturn; la mida ajustada de l’hàbit resistent, el cinturó, la túnica, la caputxa per recollir el silenci; el pas ajustat de la llum del Sol a través de les finestres dels corredors del claustre; el precís i auster cant gregorià en determinats moments…
Com dius, aquest silenci sonor, aquesta quietud creativa és la que ens cal per no caure en la improvisació constant. Per bé que radical, l’aïllament dels monjos és profitós, no només pels qui el protagonitzen –rostres revestits de serenor que sense parlar ho diuen tot perquè han ajustat completament la profunditat de les seves vides al diàleg amb el silenci–, sinó també per a la Humanitat. Reconforta, i és alhora un repte, pensar que enmig de les trifulgues del nostre món, capgirat en bona part per un depredador estil de viure, hi ha persones com nosaltres que s’enfronten amb l’ànim serè al desafiament més definitiu de l’existència, a la presència del que per a ells és l’absolut Altre que es manifesta en les proporcions harmonioses, fetes a la mesura humana quan les sabem respectar, de tot el que ens rodeja. Deia Hölderlin que la vida es pot viure poèticament; els monjos demostren que es pot viure contemplativament.
Entre el silenci i la poesia veig que hi ha certament una relació d’equivalència, com es desprèn del lluminós text que cites de Martí Pol. Diria que gaudeixen del mateix do de la gratuïtat, no necessiten adequar cap mitjà per obtenir una finalitat concret: el gaudi els ve donat en el mateix acte de creació. I el mateix prodríem dir de la música en la qual, segons l’encertada reflexió del recentment traspassat Eugenio Trías, es produeix la perfecta equació de bellesa i veritat. Podríem buscar el paral·lelisme de la teva proposta (primer el silenci, després la paraula) en una proposta equivalent: primer la música, deprés les paraules. Perquè el silenci sonor de què parles és la matriu de la música i de tot llenguatge abans de ser articulat amb sons concrets. En la música la pausa, els silencis, són essencials per articular una melodia. També ho haurien de ser els silencis en el diàleg per articular una entesa. De fet, escoltar és entrar en el silenci propi per recollir (com deies en una carta anterior) el ressò de les paraules de l’altre.
Per acabar, deixa’m recollir la reflexió de G.Steiner entorn de la poesia i el pensament, o, si vols, del silenci i les propostes dialogades: “El silenci i la privacitat, les coordenades clàssiques de les trobades amb el poema i el pensament, comencen a ser luxes sospitosos des del punt de vista ideològic i social. Com diu el crític H.Crowther, la remor de dins i fora del cap ha mort el silenci i la reflexió. Això podria ser terminal, perquè la qualitat del silenci depèn orgànicament de la de la parla. L’un no pot assolir plena força sense l’altra”.
Una abraçada i fins a la propera.
