Prendre partit

D’això es tracta, de prendre partit. Però la decisió, al final, encara que pugui semblar estrany, no resulta fàcil. La nova obra de Josep Maria Pou se centra en l’interrogatori que va patir el director d’orquestra Wilhelm Furtwängler davant el Tribunal de Desnazificació de Berlín l’any 1946. Quan Adolf Hitler va arribar el poder aquest virtuós de la música estava en plenitud de les seves facultats. La seva particularitat biogràfica, però, rau en el fet que, a diferència d’altres companys jueus que van fugir per salvar la vida o alemanys que van exiliar-se en senyal de protesta, ell va decidir quedar-se i tocar per a les autoritats nazis. Pou, en el paper de Furtwängler, afirma: “L’art no és ni jueu ni alemany, és art”. Per tant, l’art no pot ser polititzat. Però això vol dir que un artista és neutre, immune a la realitat? El debat és llarg. I la virtut d’aquesta versió, excel·lentment interpretada pel mateix Pou i per Andrés Herrera, és no decantar-se descaradament per a un costat o altre de la balança. És l’espectador qui, a la sortida, debat i acaba prenent partit.