A José Montoya Saenz. Mestre i amic
Aristòtil deia que l’home és per naturalesa animal racional i polític, que aspira, des de la comunitat on li toca viure, a la felicitat: va néixer a causa de les necessitats de la vida, però subsisteix per al viure bé. L’home viu en societat i en les nostres societats modernes l’esport constitueix un referent i un exponent per a milions de persones. En una societat immersa en la postveritat i on els valors morals semblen estar en crisi, l’esport pot ser una bona brúixola moral que orienti amb bon exemple totes les persones morals que integrem les societats modernes. Per aquest motiu considero que, atès el prestigi i la influència dels esportistes d’elit, aquests tenen una doble responsabilitat moral.
L’esport modern, convertit en esport espectacle de masses, ha passat a ser una pràctica que permet un important guany econòmic, i això motiva que tots vulguin guanyar per aconseguir més beneficis econòmics. Entenc que la competitivitat resulta negativa si des de la pràctica esportiva es converteixen els fins de l’esport en mitjans i els mitjans en fins. M’explico: el guany econòmic s’ha d’entendre com un mitjà extrínsec positiu, ja que els esportistes hauran de rebre el salari, els empresaris el guany i el personal tècnic —des dels entrenadors fins als encarregats de neteja i manteniment— també mereix remuneració per la feina. El problema és quan convertim el guany econòmic en la fi de l’esport i orientem tota la competició a guanyar tant sí com no per obtenir més benefici econòmic.
Un autor imprescindible en aquest punt és Robert Louis Simon, que a més d’entendre la competició esportiva com un valor intrínsec, entén que hi ha uns valors interns sense els quals no es podria entendre la pràctica dels esports i que formen el nucli d’una moral interna. Aquests valors interns són la dedicació, la disciplina, el compromís pel cultiu de l’excel·lència, la integritat i el respecte pel joc net. Sense ells, la pràctica esportiva mancaria de sentit, per la qual cosa és imprescindible que tot participant en l’esport els conegui i els conreï.
Un problema de la competició esportiva contemporània és plantejar-la com a joc de suma zero, on una de les parts que competeix ho fa pel mateix triomf, per la fama i el guany econòmic. Això ens pot induir a l’esperit d’egoisme i a competir per guanyar tant sí com no, per sobre del fair play, i incórrer en faltes per proclamar-se guanyador.
El lema de Vince Lombarda —“Guanyar no és el més important, és l’única cosa important”— encarnaria a la perfecció la visió d’esperit d’egoisme en esport. Si assumim aquest lema, la competició esportiva es veurà afectada per l’ànsia de guanyar tant sí com no. Això causaria un gran estrès als participants en la competició i tots sabem que, en situacions límit, traiem el pitjor de nosaltres per sobreviure. Però la competició esportiva no és una pràctica que impliqui la supervivència, sinó tot al contrari, ja que es fa en temps de lleure. El problema és convertir el lleure en negoci (en llatí nec i otium significa ‘no lleure’, ‘fora del temps de lleure’).
Per regla general s’entén que la “competició lleial” és la que es fa d’acord amb el que estableixen les regles constitutives de l’esport, i s’entén a més que qualsevol persona que cometi un parany ja no competeix en condicions lleials i no pot aspirar a proclamar-se guanyador de la competició. La competició lleial persegueix l’excel·lència moral en el desenvolupament de la pràctica esportiva, pot contribuir positivament en una participació cooperativa, en un treball en equip, amb indiferència de guanyar el partit, on tots hauran guanyat la satisfacció d’haver jugat bé, si han donat el millor de si. Ja Homer, a la Ilíada, havia tingut l’encert de cantar tant la victòria d’Aquil·les com la derrota d’Hèctor, sense que cap sortís mal parat o es considerés inferior en qualitat de vencedor o derrotat. Aquí es faria efectiu el lema del Baró Pierre de Coubertin: “L’important no és guanyar sinó haver competit bé”.
L’esport de competició exemplifica a la perfecció allò que ha de ser la cultura de l’esforç i de la superació gràcies al cultiu de les nostres habilitats físiques i mentals, la disciplina i la dedicació. Un dels principals problemes que comporten les nostres societats postmodernes és certa desorientació, cert relativisme i cert elitisme invertit que dificulta l’establiment d’una jerarquia de valors que ens ajudin a establir un vincle més sòlid entre “obligacions-deures” i “normes-regles”. Jorge Olimpio Bento sosté que l’esport modern pot ser un dels millors vehicles per transmetre valors morals sempre que es competeixi des de l’excel·lència, el respecte a les normes i segons els valors interns a l’esport. Això evitaria la desorientació axiològica que de vegades es fa evident en el si de les nostres societats.
Plató recomanava que l’educació d’un nen comencés amb la gimnàstica i la música. Per començar l’educació esportiva dels nens d’avui en dia, crec que s’ha de començar amb un joc col·laboratiu, que incentivi el paper de l’equip i del treball conjunt, però on hi hagi un al·licient, alguna cosa que faci que el nen estigui més motivat a col·laborar, i per això no podem prescindir de cert aspecte competitiu. Des d’un punt de vista ètic, l’expressió “l’important és participar” té tot el sentit, arriba a tota la plenitud i es converteix en l’al·licient necessari perquè floreixi tot el potencial ètic de l’esport. Si partim del fet fàctic que l’esport no és una pràctica usada per a la supervivència, ja que no és una qüestió de vida o mort, podem veure en l’esport el millor vehicle de transmissió de valors morals, en una societat on els grans referents que milers de persones admiren són els esportistes d’elit. Aquests esportistes —i m’atreveixo a dir tots els grups d’afectats per l’esport— han de tenir un comportament exemplar tant en el terreny esportiu, com en la seva vida quotidiana. A més, han de fer seu aquest lema, perquè en paraules de Juvenal: “Mens sana in corpore sano”, és a dir, és de desitjar una ment sana (moralment moblada) en un cos sa (físicament entrenat)”.
En conclusió, crec que la qüestió no és si hi ha una alternativa a la competició en l’esport, sinó més aviat com aplicar l’ètica a la pràctica esportiva. En efecte, si plantegem la competició des d’una ètica aplicada a l’esport, farem florir de manera positiva el costat competitiu, que és imprescindible en l’esport, ja que, sense competició, l’esport no tindria emoció. La qüestió és eliminar l’esperit d’egoisme, l’aspiració de guanyar tant sí com no, amb l’ús de trampes per eliminar el teu contrincant i vèncer. D’aquesta manera l’esport florirà com el millor vehicle transmissor de valors morals en una societat dominada per la mal anomenada postveritat i per una cada vegada més pronunciada desorientació axiològica. El gran repte del segle XXI també és que l’ètica arribi a l’esport i cali profund en tot el grup d’afectats per l’esport, sense eliminar el costat competitiu de l’esport. L’hora de l’ètica en l’esport ha arribat, l’ètica ha de guanyar aquest pols.
Raúl Francisco Sebastián Solanes és doctor en Filosofia per la Universitat de València i doctor en Sociologia per la Universitat de Bolonya, a Itàlia.
