Malgrat creure en el canvi climàtic, el 40% dels ciutadans de Catalunya estarien disposats a protestar contra infraestructures verdes (parcs eòlics, extensions de plaques solars, etc.) si fossin projectades prop de casa seva.
Quan es parla de canvi climàtic, el nostre és un context en què hom pensaria que les polítiques mediambientals haurien de tenir un aterratge més fàcil que en altres latituds. Així, i segons els estudis comparatius que tenim, Catalunya, conjuntament amb bona part de la resta de l’Estat espanyol, és una de les zones del món en què es registra el percentatge més elevat de persones que creuen que el canvi climàtic l’han causat els humans. Les xifres varien segons els sondejos, però entre un 70 i un 80 per cent de la ciutadania creu en l’origen antropogènic del canvi climàtic. Per tenir un punt de comparació, i tot i que en els últims anys la xifra ha millorat (paradoxalment, es podria afegir), el percentatge d’americans que creuen que l’escalfament global no és un fet real és d’un 40 per cent i els que consideren que les fluctuacions en el temps són simplement canvis naturals i no fruit dels humans és d’un 30 per cent.
En termes comparats, el nostre context reuneix també dues característiques més que el farien un context propici per implementar mesures mediambientals: primer, la península Ibèrica experimenta de forma intensa les conseqüències de l’escalfament global. Segons el Butlletí Anual d’Indicadors Climàtics (BAIC) del Servei Meteorològic de Catalunya, el clima del nostre país cada cop té més condicions típiques del nord d’Àfrica. L’augment de les temperatures, els desastres naturals… esdeveniments que es vinculen al canvi climàtic i, molt més important, la gent és capaç (això ens diuen les enquestes) d’enllaçar les dues coses. Segon, en termes comparats, la qüestió climàtica no té el nivell de politització política que té en altres contrades, on algunes formacions polítiques, especialment els partits de dreta populista radical, fan servir el tema per escampar notícies falses, anar contra el rival i guanyar suport. Malgrat algunes tristes excepcions, el canvi climàtic no té la magnitud d’eina política llancívola que té a bona part de l’Europa occidental.
Per tant, i tenint en compte aquest terreny fèrtil, per què Catalunya i la resta de l’Estat es troben molt lluny de fer polítiques climàtiques ambicioses? Hi ha, lògicament, temes de capacitat industrial, legislatius o d’estructura de la propietat que no hi ajuden, però també n’hi ha un altre que qualsevol polític que hagi impulsat alguna mesura climàtica deu haver percebut: una oposició latent a molts projectes climàtics, sobretot els que són visibles i que són a prop d’on viu la gent. Segons una enquesta feta a principis del 2024 per l’Observatori Social de la Fundació “la Caixa” i la Universitat Pompeu Fabra, un 40 per cent de persones estaria disposada a protestar contra infraestructures verdes (parcs eòlics, extensions de plaques solars, etc.) si les situen a prop d’on resideixen. El grau de rebuig cau en picat quan aquestes instal·lacions s’esmenten de manera abstracta i es plantegen lluny d’on les persones viuen o interactuen.
Alguns potser no ho havien previst, però el NIMBY ecològic (“no al meu pati”) ha emergit i caldrà buscar solucions per evitar que ens rostim amb l’augment de temperatures globals mentre decidim si fem passos ferms cap a la descarbonització del planeta.
