Torno de Sarajevo i aquest 6 d’abril ha estat diferent. Fa anys que intento ser-hi sempre, aquell dia. Per ells és especial, en diuen Dan Grada Sarajevo, el dia de la festa de la ciutat.
Va ser un 6 d’abril quan els partisans van entrar a la ciutat i van aconseguir la rendició nazi i de les milícies que van ocupar la regió amb terribles baixes, especialment entre els sefardites instal·lats a Bòsnia des del segle XV. La flama eterna, a la cruïlla de l’avinguda Mariscal Tito amb la Ferhadija, n’és testimoni cada any, amb l’ofrena floral i l’homenatge als partisans.
També va ser un 6 d’abril, el de 1992, que es va convocar una manifestació per demanar l’autodeterminació i uns franctiradors van disparar cap als milers de manifestants. En el pont del costat del Parlament van morir Suada i Olga, les primeres víctimes de la guerra; unes flors blanques ho recorden cada any. Finalment cal anar a la plaça darrere l’edifici del cantó de Sarajevo per assistir al moment més sentit, més trist; l’ofrena floral als mil nens i nenes assassinats durant el setge de la ciutat. Les dates de naixement i mort et posen la pell de gallina.
“La ciutat no té futur, us matarem els nens”, diuen que va dir Ratko Mladic negociant el final del setge, en veure que la ciutat no es volia rendir, que els ciutadans defensaven una Sarajevo cosmopolita i multicultural. Després de les ofrenes florals, arriben els actes oficials, els reconeixements anuals a persones i institucions a l’edifici de la Vijecnica, l’antiga biblioteca incendiada pels agressors de la ciutat, avui reconstruïda.
Doncs aquest 6 d’abril, deia, ha estat diferent. Les ofrenes florals eren fora de l’agenda oficial i l’assistència de ciutats convidades ha quedat rebaixada a la mínima expressió: algunes ciutats que li són properes, Ankara (pel veïnatge cultural) i Barcelona (per la relació d’amistat entre les dues ciutats olímpiques). Cap altra ciutat de l’Europa occidental va respondre a la invitació. Es percebia un núvol d’incertesa, de neguit, amb la situació política –geopolítica– que estem vivint, que ens lliga de mans i peus i que fa que ens costi pronunciar-nos sobre el futur.
Al país ha tornat la por i es creu que les decisions que es prenguin per acabar amb la guerra a Ucraïna poden produir un efecte dominó a la zona- Ucraïna (que significa en les llengües eslaves ‘frontera’) marca una línia fins a arribar als iugoslaus, als eslaus del sud. Cap ciutadà informat ni cap governant deixa de pensar en territoris com Transnístria, Moldàvia o la República Srpska, l’entitat sèrbia de Bòsnia oficialitzada pels Acords de Dayton. Ha tornat també la indiferència cap a la UE per solucionar problemes i per això cada cop hi ha menys banderes europees.
L’any 1996, el filòsof Norbert Bilbeny publicava Europa, després de Sarajevo. Aquest 2025 el Centre d’Estudis de Temes Contemporanis ha publicat Els Balcans, a la cruïlla on professors i intel·lectuals ens ajuden a interpretar la complexitat balcànica i amb una reflexió final que enllaça amb la idea de l’Alcalde Maragall i el seu compromís amb la ciutat olímpica: “Europa reneix a Sarajevo”.
Ara toca lluitar contra la por, contra la indiferència. Tornem a fer ponts perquè molta gent els vol passar, sobretot els joves: els que es van manifestar en els plenums de Bòsnia el 2014, els que surten ara als carrers de Belgrad… Fem aliances, xarxes, convenis, col·laboració… És aquesta Europa la que hem de defensar i Sarajevo –que té una línia al carrer que marca l’espai entre Occident i Orient– no ha de ser frontera sinó pont.
Fa anys, en començar una intervenció en català a Sarajevo, la traductora em va parar i em va dir “pola ko, pola ko”, que per nosaltres pot tenir un altre significat, però que, en la seva llengua, vol dir ‘a poc a poc’. Doncs ara hem de posar una marxa més. I cal lluitar, vèncer la por amb determinació, la incertesa amb valentia i l’angoixa amb resiliència.
Manel Vila és president de la Fundació Districte 11 City to City i va ser gerent del Districte 11 (Sarajevo) de l’Ajuntament de Barcelona
