Un any més, i en van vint-i-cinc, us aplegueu a la plaça Santa Anna de Mataró per a fer deu minuts de silenci per tal d’escoltar el Nadal. Que la vostra constància sigui recompensada per moltes estones de silenci, d’assossegament, d’introspecció, i de vida.
Aquesta fidelitat us fa part de la història, perquè el silenci en té. Abans que res existís o que el no res existís, només hi havia silenci. Del silenci vindria tota la resta, fins arribar a la paraula, on també hi viu.
Durant molt de temps, el silenci fou un estat, una forma de sentir, una altra manera de viure la realitat. Per als Antics fou virtut, signe de serenitat i assossegament, i tret propi dels savis. Per als cristians, era la manera en què Déu parlava i el fidel escoltava les veritats mudes amb l’oïda de l’ànima. Per als romàntics, silenci i amor anaven junts, perquè el silenci besava i tocava més que les carícies. I en la contemporaneïtat, el silenci esdevingué una forma d’evasió, un mode de supervivència, una via per a intentar escapar de la pròpia modernitat.
El silenci ara ha desaparegut o s’ha tornat molt difícil d’aconseguir. Tot sembla estar ple de soroll. A la política hi ha molt soroll (massa), la informació és bàsicament soroll, la publicitat encara més, al lleure hi ha majoritàriament soroll, el turisme de masses igual, les nostres ciutats són febrilment sorolloses, a la nostra vida hi acostuma a haver sorolls col·laterals que creiem que ens fan companyia, i sembla que no podem passar sense fils musicals o auriculars…
Però el silenci, que sembla estar en vies d’extinció en la nostra vida diària, cal promoure’l i preservar-lo. Cal ensenyar a estar en silenci, perquè no n’hem après o ho hem oblidat. Tot i que, massa sovint, pugui semblar que el defugim, perquè ens acovardeix, perquè ens obliga a meditar sobre el jo i sobre el nosaltres. En definitiva, perquè ens fa por, perquè hem decidit associar el silenci a la solitud, malgrat són realitats ben diferents. El silenci és voluntari i volgut, i a vegades la solitud és forçada i no volguda.
Parlem i teclegem molt, però escoltem poc i estem sovint distrets. Escoltem poc als altres, però també a nosaltres mateixos, tot i que devorats pel narcisisme i l’hedonisme parlem constantment del nostre jo, i l’escoltem poques vegades amb atenció i assossegadament. Potser si ho féssim més regularment i a fons, no ens en vantaríem tant. O potser ens estimaríem d’una forma més sana, més adulta, més honesta i menys superficial, i crec que ens aniria bé.
També hi ha una confusió volguda entre estar en silenci i callar. De fet, allò que cal és saber quan i com dir les coses, i dir-les només quan valgui la pena trencar el silenci.
Guardar silenci significa obrir els sentits, i així poder comprovar que moltes coses al nostre voltant parlen o tenen quelcom a dir. De fet, el món ens revela els seus secrets amb sordina, i vet aquí la seva màgia i el seu misteri.
El silenci ens ha de ser antídot contra la dispersió i la distracció, i aliat de la quietud i de l’assossec, de l’escolta atenta i de la concentració. Pocs cops ens penedirem d’haver guardat silenci, però alguns més d’haver fet el contrari.
Cerquem el silenci, dins nostre i al nostre voltant, i en l’espai públic exigim-lo. El dret al silenci cal que sigui protegit.
