Els moviments educatius de les darreres dècades han subratllat la importància de les emocions, més enllà dels continguts culturals dels que l’escola es fa càrrec. Aquesta tendència global ha adquirit una força i una intensitat generalitzades. Els currículums de competències en valors ho han incorporat en l’aprenentatge. Defensen que les emocions dirigeixen el nostre comportament i són responsables del nostre benestar mental. Per emoció s’entén un substracte neuro-anatòmic que inclou els indicadors bio-reguladors del cos. És un concepte directament associat a una aplicació pràctica de les teories localitzacionistes del funcionament cerebral i neuronal. Les anomenades tècniques de bio-feedback, que contribueixen a l’autoregulació de la freqüència cardíaca, per exemple, gràcies a la tecnologia, en serien un paral·lelisme útil.
Avui en dia, tot passa pel cervell com a òrgan rector. És el materialisme fisicalista de la postmodernitat. La psicologia positiva i el paradigma cognitiu-conductual s’han sumat a la tasca de pensar el comportament com el resultat d’un estímul propioceptiu. A nivell educatiu, s’han multiplicat els programes escolars segons els quals les emocions permeten una millor adaptació o ajustament dels i les alumnes a l’entorn escolar i a si mateixos. La teoria de les emocions considera, a més, que hi ha una correspondència unívoca entre el llenguatge i la conducta. En la línia del que les teràpies cognitivo-conductuals practiquen, es tracta de pensar “com ens sentim” per a identificar un únic comportament relatiu a un únic mot que el defineix. Per això es fan servir els emoticons. S’identifica una expressió concreta amb una paraula: trist, content, enfadat. Gràcies a les emocions, se suposa que esdevenim persones socialment hàbils per a obtenir una satisfacció en la nostra manera d’estar en el món i relacionar-nos amb els altres. Cadascuna de les emocions que es categoritzen, s’identifiquen i es “reconeixen” tenen una connotació individual: interior i exterior van a la una.
Aquesta teoria adaptativa s’ha estès i ha contribuït a la colonització massiva de la Pedagogia per part d’un determinat tipus de Psicologia del comportament i de la instrucció. Ja fa temps que la psicologització de l’educa- ció ha simplificat de manera reduccionista l’experiència escolar, convertint la Pedagogia en serventa dels seus in- teressos encoberts. La diferència fonamental entre un fet (com podria ser una emoció) i una experiència no es té en compte. L’experiència incorpora el malentès i l’imprevist. També considera que no tot s’aprèn i que hi ha coses que es viuen en relació. La relació amb els altres, amb tota l’ambigüitat que la caracteritza, forma part ineludible de tota experiència. En els fets empírics o en les evidències, en canvi, hi ha una assignació, no pas una vivència. Les emocions, encara que es puguin intercanviar o compar- tir, no incorporen la dimensió moral, és a dir, relacional.
Quan Pascal digué, als Pensaments: “El cor té raons que la raó ignora” no volia pas dir que prescindir de la raó fos una manera d’accedir a les raons del cor, perquè el cor també té raons: les seves. Aquestes raons del cor no són pas les emocions. Al diàleg Protàgores, Sòcrates fa front a un jove apassionat que vol conèixer Protàgores perquè és el gran influencer de l’època. El jove ha desper- tat Sòcrates a la matinada, de mala manera, perquè vol que l’acompanyi a l’àgora a escoltar Protàgores, el gran sofista. Sòcrates és murri. Intenta frenar la passió del jove. El convida a fer una volta per fora abans d’enfilar cap a l’àgora. Intenta que “entri en raó”. Llavors li pregunta no pas “com se sent” sinó “què s’hi juga en tot plegat”. Vol que senti una mica menys i pensi una mica més.
L’educador és qui posa distància en la immediatesa o les urgències de l’educand. Entén la passió, però no li dona suport de manera arbitrària. La filtra amb raons. Raons irreductibles a un emoticon.
L’experiència de l’Emili
La raó sensible és un afer interessant que potser podríem rescatar a propòsit de la situació actual. Ho trobem a l’Emili de Rousseau, publicat l’any 1762. Jean-Jacques Rousseau imagina un vailet, de nom Emili, i el tipus d’educació que hauria de rebre per anar bé. Rousseau no dibuixa preceptes; descriu situacions, contextos de relació amb el món i amb els altres. De bell antuvi, deixa clar que cal educar la raó sensible. La sensibilitat es desenvolupa per mitjà de la percepció i l’organització dels estímuls externs. El llenguatge fa d’organitzador, i més encara la llengua que parla la criatura. La llengua representa el món i li dona cos. Quan un infant anomena les coses amb paraules les designa, però no és suficient, perquè en tota llengua hi ha la connotació, que obre un espai pel matís, la polisèmia i l’ambigüitat. I perquè tota llengua contempla una alteritat sense la qual la comunicació no té cap sentit. Pel malentès i l’ambigüitat seguim parlant uns i altres.
L’Emili coneixerà els afectes quan comenci a relacionar-se. Aquí s’introduirà l’educació de la sensibilitat: “Per esdevenir sensible i compassiu, l’infant ha de saber que hi ha éssers semblants a ells que sofreixen el que ell ha sofert, que senten els mateixos dolors que ell ha sentit, i d’altres dels quals ha de tenir la idea que també els pot sentir. Com ens podem deixar moure a compassió, si no és traslladant-nos fora de nosaltres i identificant-nos amb l’animal que pateix, tot abandonant, per dir-ho ai- xí, el nostre ésser per adoptar el seu? Només patim en la mesura que jutgem que ell pateix; no sofrim pas en nosaltres, sinó en ell. Així doncs, ningú no esdevé sensible fins que la seva imaginació no s’anima a traslladar-lo fora d’ell
mateix. Per estimular i nodrir aquesta sensibilitat incipi- ent, per guiar-la o seguir-la en la seva tendència natural, què és el que hem de fer, sinó oferir al jove tota manera d’objectes sobre els quals pugui actuar la força expansi- va del cor, objectes que el dilatin, que el projectin sobre els altres éssers, que el facin retrobar pertot arreu fora de si mateix, i apartar-ne amb cura els que l’estrenyen, el concentren i tensen el ressort de l’ésser humà? (…) Abans de saber què és estimar, l’Emili mai no ha dit a ningú: us estimo”.
Així doncs, Rousseau alerta els educadors del perill d’arrossegar els infants a fantasies de passions no viscudes, sobre les quals no es pugui enrahonar (paraula mag- nífica que hauríem d’utilitzar més avui). La raó sensible s’oposa a l’educació de les emocions: allà on les emocions hi veuen correspondència, la raó sensible hi troba la vari- ació; allà on les emocions descriuen l’individu, la raó sensible reivindica el paper de l’altre; allà on les emocions as- socien fets i paraules, la raó sensible s’obre al discurs, al context i a l’ambigüitat. Finalment –aquest seria el punt més rellevant– allà on les emocions disposen què cal fer per adaptar-se, la raó sensible proposa enrahonar sobre què és millor per a viure junts.
Promoure l’educació de les emocions en entorns edu- catius avui és un error. Fem un mal servei a la cultura i a la pedagogia. La raó sensible es treballa des de i per mitjà dels continguts que s’ensenyen. Ja és hora que la pedagogia s’independitzi de la psicologia de l’autoajuda. Necessitem més que mai una nova Il·lustració, que reivindiqui el paper de la raó sensible, de l’alteritat i de la moral.
