Una de les principals virtuts d’una obra literària és la de promoure l’escriptura assagística. Qualsevol lector estarà d’acord amb aquesta afirmació si li arriba a les mans Per què llegir els clàssics, d’Italo Calvino (Edicions 62). Sota aquest títol hi ha aplegats gairebé una quarantena d’articles en què l’autor italià ens parla dels “seus” clàssics, d’aquells llibres o escriptors la lectura dels quals li ha provocat major interès i plaer: des de l’Odissea fins a Pavese passant pel nostrat Tirant lo Blanc. I en parla per acostar-nos-els. De fet, molts dels textos que conformen el volum provenen d’introduccions que Calvino va escriure per a una o altra edició de les obres que comenta. Alguns d’aquests articles resulten inspiradíssims, com el que dedica a Hemingway. Farem bé de deixar-nos guiar per un lector brillant com Calvino i permetre que la seva lectura particular d’aquestes obres ens doni quatre claus que ens orientin en la nostra pròpia lectura. O, potser, relectura. A qui no li ve de gust retrobar-se amb aquells textos que l’han apassionat? Al capdavall, els clàssics es converteixen en una suggestiva introducció a la condició humana. No és estrany que hagin trobat la manera d’interessar el lector universal. Per tot plegat, no és demanar massa que l’excel·lent traducció de Teresa Muñoz ens dugui a rellegir els clàssics i, per postres, a rellegir Calvino.
‘Per què llegir els clàssics’ d’Italo Calvino
