En els darrers anys, la proliferació de notícies falses i la facilitat amb què aquestes són acceptades per la població és un tema de preocupació global.
Són les xarxes socials les causants d’això que anomenem fake news? Bé, és evident que la facilitat amb què la informació es pot difondre gràcies a les xarxes socials ha accentuat molt el fenomen, tot i que no n’és la causant en sí. No és el primer cop que la vàlua de la veritat s’ha posat en qüestió. Fa 35 anys, el filòsof i sociòleg Jean Baudrillard ja suggeria que “vivim en un món on hi ha més i més informació, i cada cop menys significat”.
En l’àmbit de la comunicació i la psicologia s’ha estudiat el que s’anomena exposició selectiva. El que ve a dir aquesta teoria és que tendim a seleccionar informació de manera que satisfaci les nostres pròpies expectatives i, sobretot, que reforci la nostra opinió prèvia. Quan això passa, el cervell segrega dopamina, que és un neurotransmissor que també apareix en moments de plaer. És a dir, llegir o escoltar alguna cosa que confirma la nostra creença prèvia, ens causa plaer; però quan es refuta, ens produeix dolor. Per tant, i com deia Joseph Klapper, l’exposició selectiva ha demostrat ser “protectora de predisposicions”. Tendim, en definitiva, a ser més receptius a aquelles informacions que encaixen amb els nostres marcs mentals i a rebutjar aquelles que s’allunyen del relat del nostre propi ideari o imaginari.
Aquesta idea no és nova, i de fet sempre ha estat així. El que passa és que, fins relativament fa poc, el discurs hegemònic era l’únic discurs possible. La proliferació d’informació en la societat contemporània ha aportat més oportunitats de dissentir i més oportunitats per totes les opinions, però també més oportunitats a la desinformació.
Les xarxes socials no estan basades en criteris com la rellevància o la veracitat de la informació sinó en la viralitat i la creació de comunitats d’opinió, creant espais que ja han estat anomenats “caixes de ressonància” o “cambres d’eco”: espais on un determinat marc ideològic es repeteix fins que els seus receptors creuen que aquesta és l’única realitat.
En aquest nou espai, on l’accés a les fonts d’informació de la ciutadania sovint desborda el periodisme, es fa especialment necessària una alfabetització de la societat en criteris periodístics com el contrast de la informació i la selecció d’informació, que serà crucial per garantir determinats estàndards democràtics.
