He volgut començar aquesta reflexió fent servir l’eslògan de la convocatòria de Ripoll després dels atemptats de l’agost de 2017, però canviant-ne l’enfocament. Ens van convocar amb un Per la pau, un pas endavant. Crec que la ciutat, el país, necessita fer aquesta mirada endavant que es reclamava i al costat reforçar el model de societat oberta, plural i d’integració que ha estat Catalunya, sempre. Tenim unes polítiques públiques que han afavorit la inclusió, des del Govern, des dels municipis, que milloren cada dia els barris i les polítiques socials. Sempre hem estat un país de pas i una societat acollidora, som barreja, som gresol i no hem de fer cap pas enrere en aquestes polítiques d’inclusió.
Encara recordem la campanya del Som sis milions i en dues dècades ja en som més de set i mig. A les nostres feines rebem delegacions estrangeres i ens pregunten on són les barriades pobres i les banlieues i els hem de dir que cada cop que s’ha detectat un problema, les mesures d’inclusió i d’integració des de tots els sectors s’han posat en funcionament. Què podem millorar per fer aquest pas endavant que reclama la nostra societat?
Un dels testimonis que més ens han colpit aquests dies és el de la mediadora de Ripoll que, amb una fermesa que sobreposava a la pena i a l’estupor, assegurava que posaria la mà al foc i no es cremaria si afirmava que aquells nois que havia vist créixer no havien estat els ideòlegs de la matança de Barcelona. Sense afany d’establir empatia amb qui té la sang freda de matar, el discurs prefabricat i messiànic de l’imam és el que va captar uns adolescents desorientats sobre qui eren i què havien vingut a fer en aquest món. La causa d’Estat Islàmic ha estat la seva heroïcitat.
Immigrants de segona generació
Són immigrants per obligació, perquè, a diferència dels seus pares, ells no van triar sortir dels seus països a la recerca d’una vida millor. Ells ja van néixer aquí, o hi van arribar de molt petits. I malgrat això, molts segueixen sentint-se estrangers. La segona generació d’immigrants és el focus sobre el qual avui es concentren les polítiques migratòries i d’integració de la majoria de països occidentals. Que la cèl·lula gihadista que va atemptar a Barcelona i Cambrils la formessin nois d’aquesta segona generació, en teoria adaptats al dia a dia de qualsevol jove de Ripoll, obliga com a mínim a interrogar-se sobre què podem millorar.
“Passada la gran onada dels noranta i de la primera dècada dels 2000, en què el més urgent va ser donar una acollida als nouvinguts, ara el gran repte és treballar amb aquesta segona generació”, en ha recordat en una entrevista Consol Prados, que va ser regidora d’Igualtat i Solidaritat a l’Ajuntament de Mataró, un dels que primer va posar en marxa a Catalunya accions per a la integració dels nens de les reagrupacions familiars. Posteriorment, durant uns mesos del 2006, Prados va ser també secretària d’Immigració de la Generalitat. És un fenomen multidimesnional, que implica educació, feina, habitatge, salut… I en què els ajuntaments, el món local, estan fent un esforç veritablement ingent per atendre tant els individus com els barris on es van instal·lar aquestes persones. Encara que en el transcurs dels últims anys les administracions superiors s’hi han implicat més fermament, aquest esforç van haver d’assumir-lo inicialment els ajuntaments, les escoles i les entitats socials en solitari, sense gaire ajuda.
Catalunya, amb una població que va augmentar un vint per cent en un període de dotze anys només per l’arribada d’estrangers, “encara té marge de millora pel que fa a la integració”, admet l’ara secretari de la Secretaria d’Igualtat, Migracions i Ciutadania, Oriol Amorós. On convé insistir? En l’educació i en la igualtat d’oportunitats o ascensor social, que són la clau de l’“èxit del procés migratori”, assenyala Amorós, i afegia: “Les primeres generacions d’immigrants van patir situacions realment molt dures, duríssimes, però les acceptaven sense protestar perquè havien estat ells els que havien pres la decisió d’emigrar del seu país d’origen”, reflexiona Amorós. “Però què passa amb els seus fills, que no van escollir venir? Tristament, és cert que sovint encara se’ls exclou, malgrat que són persones competents, perfectament capacitades per moure’s en les dues cultures, la d’origen i la d’acollida”, assenyala el secretari de Migracions, que cita algunes excepcions (la de l’escriptora Najat el Hachmi o la de l’activista Miriam Hatibi, per exemple).
Tot i els anys de convivència, encara es parla d’«ells» i de «nosaltres». I per si no n’hi hagués prou amb les barreres culturals (i ideològiques), només ha faltat que a sobre el col·lectiu immigrant hagi estat un dels més castigats per la crisi. “Per què no hi ha més immigrants treballant als serveis públics? Per què no es regula el preu de l’habitatge perquè deixin d’existir els barris guetos? Per què quan s’acaba el temps de compartir una activitat als espais públics, als col·legis, als casals, tots tornem a la vida segregada?”, es pregunta Amorós. La cohesió és responsabilitat de tots, dels que ja eren aquí i dels que van arribar més aviat.
La resposta institucional
Des del moments dels atemptats, tant el Govern de la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona, Cambrils, Ripoll han entonat discursos que pivoten en la lluita contra la xenofòbia. La línia de treball a Catalunya segueix vigent: integració i acollida per fer front a la barbàrie. “Una minoria no acabarà amb la nostra manera de fer, som gent de pau i acollida”, proclamava el president Carles Puigdemont poques hores després dels atemptats.
El discurs d’aquella compareixença conjunta amb el vicepresident Oriol Junqueras i l’alcaldessa Ada Colau es va preparar a consciència al Palau de la Generalitat en moments de gran consternació i desconcert. Casava totalment amb el de l’Ajuntament de Barcelona, que també ha fet sempre bandera de ser una capital integradora. “Més que mai, som una ciutat oberta i d’acollida”, ha repetit durant tots aquests dies l’alcaldessa. Tots han treballat sense descans en el que consideren, sens dubte, el moment més difícil dels seus respectius mandats.
Davant la barbàrie, la resposta de les institucions catalanes ha estat entonar un discurs de cohesió social que en cap cas fa referència a cap tipus de política d’immigració que pugui alimentar els discursos xenòfobs o la islamofòbia ni a la necessitat de respondre militarment ni amb enduriments del codi penal, una via que sí ha començat a apuntar el govern espanyol.
I hem respost amb respecte a tot el món, és cert que abans que Barcelona i Cambrils, ciutats europees com Niça, París, Brussel·les, Berlín i Londres s’han vist colpejades per atemptats reivindicats per Estat Islàmic.
És cert que arran dels atemptats que va patir França el novembre del 2015 en els quals van morir 137 persones, l’estat gal va decidir bombardejar Raqqa, capital de l’Estat Islàmic a Síria. A Catalunya s’ha recordat amb escreix que la majoria de víctimes són musulamnes i que la majoria d’atemptats són de fora d’Europa. I per part de les entitats de pau i solidaritat s’ha reclamat moltes vegades trencar amb la hipocresia de fer minuts de silenci quan ens toquen a prop i oblidar nos contínuament dels atemptats a Pakistan, Síria, l’Iraq i altres països de majoria musulmana; sembla permanentment que una víctima europea valgui més que una víctima del Masreq.
Què podem fer?
Que podem fer més? Millorar la inclusió dins de Catalunya, treballar multidisciplinàriament des de les administracions públiques perquè no és un tema dels d’immigració, dels de treball, de serveis penitenciaris o de la policia. Hem de treballar en conjunt, govern, municipis i societat civil. Hem de treballar a Catalunya i també veure en quina manera millorem les condicions en els països d’origen. Sabem que les fronteres només existeixen en els nostres papers i en els murs que alguns dirigent i líders mundials van aixecant però la sort del planeta es decideix a cada casa, a cada país. No ens serveix que a Catalunya tot millori si no millora el món.
En el treball de la cooperació internacional i la solidaritat, Marroc ha estat prioritari en la cooperació catalana. Govern, municipis i entitats tenen agermanaments, contraparts i convenis de col·laboració. Hem de treballar amb el Govern marroquí i aprofitar les competències que tenen els Consells Regionals per millorar l’eficàcia i l’eficiència dels nostres programes de cooperació. Hem de posar el nostre gra de sorra perquè aquest nois i noies catalanes amb família al Marroc, quan viatgin a veure els avis i amics no notin que han canviat de segle en una hora d’avió. Estem cridats a millorar les condicions de vida dels nostres veïns.
Manel Vila és director General de Cooperació al Desenvolupament del Govern de Catalunya
