Penúria (DIEC): “Extrema escassetat.”
Penúria (DIEC): “Extrema escassetat.”
Frugal (DIEC): “Que s’acontenta amb aliments simples, moderat en el menjar.”
En el món d’avui, al lloc on la humanitat ha aconseguit col·locar la seva existència, parlar de penúria, o pensar en termes de penúria, és totalment inacceptable des del punt de vista ètic. No sé si hi ha gaire gent que aspiri, com a ideal de vida, a viure com un eremita –segons el DIEC, “persona que viu en un erm”– de l’antigor. No és necessari, ni convenient. Ara bé, un comportament frugal –sobri, mesurat– en el consum de béns i serveis, més enllà de l’alimentació, és absolutament necessari i convenient si no volem portar la humanitat a l’extinció. Ja avanço que soc pessimista respecte a l’acceptació generalitzada d’aital comportament.
Malgrat que, des que va començar aquest segle, ja passem per la tercera crisi del sistema econòmic “occidental” –la financera del 2008, la pandèmica del 2020 i l’energètica (amb la inflació) derivada de la guerra d’Ucraïna, ara el 2022–, no estem al fons de cap pou. Si anem pel carrer i mirem al nostre voltant, si agafem estadístiques del que sigui, ens adonarem de la situació real. Cert, hi ha un 25 per cent de conciutadans nostres que estan per sota la mitjana, però això vol dir que hi hagi un 75 per cent –tres de cada quatre– que estan per sobre. Potser sí que alguns, o molts, d’aquest 25 per cent estan al fons d’un pou, però crec que cal matisar-ho molt. Vol dir això que el 75 per cent dels que estan per sobre, viuen bé? Oi tant!, sols cal veure’ls les cares, malgrat que tot és matisable.
Hi ha un conjunt de necessitats bàsiques de les persones que estan pràcticament resoltes en les nostres societats i alguna que no.
Les resoltes: el menjar, per exemple. Mercès a la voluntariosa i abnegada actuació de molta gent i col·lectius socials, no es veuen desnodrits o famèlics pels carrers; si n’hi ha, que n’hi ha, es deriva d’un altre problema del qual parlaré més endavant.
Una altra: el vestir. D’això no cal ni parlar-ne: els magatzems de les institucions que recullen la roba d’aquell 75 per cent que dèiem abans van desbordats; en sobra, de roba sobrera. Tampoc es veu gent amb vestits esparracats, llevat de qui s’apunta a comprar-ne ja així per seguir una estrafolària tendència (com tantes altres que hi ha a la nostra societat benestant), ni gent que no disposi de prou roba d’abrigar.
Una més: l’atenció sanitària, que ara és universal (deixem de banda les situacions irregulars). Pot ser millor o pitjor, més eficient o menys, però les dades d’esperança de vida –més altes en les dones que en els homes– i les de mortalitat infantil ho expressen prou bé.
I encara: l’ensenyament. Ara també hi té accés tothom, pràcticament des dels tres anys –o menys en alguns casos–, fins als setze. Que caldria millorar les beques menjador, les activitats extraescolars, l’atenció especial d’alguns col·lectius determinats? Segur, però ja ningú es queda sense saber llegir ni escriure, ni sense saber fer anar un ordinador.
La qüestió que no està resolta és l’habitatge, per incúria de les administracions públiques. Segrestades per una munió d’interessos parcials de col·lectius que incideixen sobre elles, no són capaces de prioritzar i resoldre el problema que abans portava al barraquisme i ara a l’infrahabitatge o al sensellarisme. Les necessitats que es plantegen no són una quantitat inabordable; és una qüestió de temps, sí, però amb constància i perseverança es podria resoldre. També amb algunes polítiques més encertades respecte als actius de les entitats financeres… ah!, però aquí toquem os. Quan em parlen de l’experiència de Viena, els contesto que hi estan a sobre des del 1919; més d’un segle de feina continuada abordant el problema.
Indigència sí, penúria no
El que sí que hi ha és molta indigència –segons el DIEC, un indigent és algú “mancat de les coses necessàries per a la vida”. Aquí, perdoneu, sí que parlarem d’ètica. No vull confondre indigència amb penúria. Crec que per a la vida cal salut, coneixement i consciència. Les tres coses per viure la vida, per viure-la.
Sense salut no podem viure. No penso pas en la salut física –que també, però menys–, sinó en la mental. Hi ha situacions de penúria derivades desgraciadament de la indigència mental. Es pot resoldre però cal dedicar-hi recursos.
Sense coneixement no sabem com viure. Si no tenim un mínim de coneixement que ens permeti comprendre on som, què passa al nostre entorn, com podem afrontar-ho, no entendrem què som. Hi ha algunes situacions de penúria que es podrien resoldre si forníssim qui les pateix de coneixements concrets.
Superat el tribalisme, “la ciutat ens fa lliures”, creix la tendència d’anar cadascú a la seva, sense mirar gaire al voltant, o despreocupant-nos-en, tan humanament com natural. Sí, ho reconec: hi ha col·lectius voluntariosos que s’afanyen a pensar en la comunitat i el medi, però cal admetre que són minoritaris. La secularització hi ha ajudat, com també l’increment del benestar, que permet un cert “hedonisme”, fa pocs anys impensable. Pensar en el “comú” no té gaire prestigi si ens atenim al que ens porten els vells i els nous mitjans de comunicació. La pèrdua d’una concepció transcendent de la nostra existència fa que pensem només en el gaudi i els avantatges que podem fruir ara. Del més enllà, el demà, la nostra nissaga, l’hàbitat… ja se’n cuidarà “algú”; o “indigentment” ni hi pensem.
Viure amb mesura
Tornem a la frugalitat, viure amb senzillesa, amb moderació, “amb mesura”. Què vol dir? Pensar si tot el que ara “necessitem” per viure és necessari i convenient, per a nosaltres i per a la comunitat. He exposat al començament el meu pessimisme. Quina autèntica revolució comportaria en el nostre sistema econòmic! Em penso que és impossible. Hem bastit un castell tan gran sobre uns arenys, que, si en toquem alguna peça, pot ensorrar-se de mica en mica o potser fins i tot de cop.
Tenim dos grans vectors d’ampli abast a les nostres societats sobre els quals hem de reflexionar: la digitalització i la transició energètica. Deixo de banda –potser no ho hauria de fer–, el trasbals demogràfic. Repensar la digitalització, llançada a tota velocitat, amb les seves coses bones i les que no ho són tant, és repensar la societat que hem bastit d’ençà de començament de segle. Repensar la transició energètica és repensar les bases del creixement dels darrers cent anys. Tenim uns comportament socials interioritzats de no fa pas gaire, però, com que ens han vingut donats –o imposats– sense que hi penséssim gaire, ara tot seran esgarips si es qüestionen. Em sorprèn la sorpresa de la gent quan els dius que, si col·lectivament estiguéssim al nivell de l’any 2000, a principi de segle, fa poc més de vint anys, podríem viure de manera molt decent, còmoda i tranquil·la.
Un canvi de consciència
Però, per viure més frugalment, necessitaríem desprendre’ns de la indigència de consciència que portem a sobre. Ben mirat, no fora pas gaire difícil individualment, encara que hauríem d’enfrontar-nos a conseqüències col·lectives importants que hauríem de resoldre i fora molt més difícil. Viure més frugalment no vol dir viure pitjor; segurament seria, tanmateix, millor per a nosaltres i la natura, però hauríem de deixar de fer –de viure– moltes coses que ara són d’hàbit general i cada dia més esteses. Les estructures de convivència, de feina i d’oci estan portant costums nous que potser caldria abandonar, amb el que té consegüentment l’efecte sobre la seva causa. Hauríem de bastir estructures noves adaptades a una realitat nova. Difícil tot plegat. Difícil.
Manuel Mas és economista, va ser alcalde de Mataró (1983-2004) i diputat al Congrés (2004-2011)
