És difícil aconseguir que tots tinguem la mateixa idea d’una paraula i del seu significat; sobretot quan aquesta paraula guarda un valor en la seva definició, com pot ser la flexibilitat. Per alguns ser una persona flexible significa variar la forma d’opinar o actuar quan una evidència suggereix que estàs equivocat. Per altres, la flexibilitat no sempre és un valor. Així ho creien a Argentina a finals del segle XIX un grup de militants polítics que sota l’òrbita de Leandro N. Alem i amb la consigna “que se quiebre, però que no se doble”, van fundar un partit polític: La Unión Cívica Radical. En aquest cas, però, no hi havia flexibilitat; era preferible la ruptura.
En el diccionari de la Real Acadèmia Espanyola flexible significa que “té disposició per doblar-se fàcilment”; però també hi ha una altra excepció: flexible és aquell que “en un enfrontament es plega amb facilitat a l’opinió, a la voluntat o a l’actitud d’altre o dels altres. Caràcter, persona flexible”. Algú pot pensar amb aquesta segona definició que ser flexible pot ser sinònim de debilitat, doncs una persona flexible no pot mantenir amb eficàcia les seves conviccions o idees. Aleshores, és correcte ser flexible? I si ho és, ¿en quins moments o en quines condicions?
Les persones poden i han d’aprendre a ser flexibles, doncs això indica un cert grau de maduresa i d’adaptació al canvi, especialment quan significa reconèixer un error. Aquesta flexibilitat no ha de ser malentesa com a rigidesa com quan un defensa un pensament o una posició. No està malament defensar les nostres idees i els nostres punts de vista, ans al contrari. L’error és continuar defensant una idea fins i tot quan me n’adono que m’equivoco. No puc estar sempre en tensió permanent; a vegades cal saber adaptar-se, sense que això signifiqui renunciar a determinades idees o valors.
Tots podem recordar algunes persones que pel seu caràcter, la seva “inflexibilitat” ens han deixat una petja inesborrable. “El pare no em deixava tornar a casa més tard de les quatre de la matinada quan era adolescent; mai feia una excepció” recordava un amic fa alguns dies tot prenent un cafè. “No hi havia manera que canviés d’opinió”.
I què passa amb les institucions? Poden o han de ser flexibles? Partim de la idea que les institucions estan constituïdes per persones i, per tant, el caràcter de flexibilitat o inflexibilitat ve marcat pels dirigents que porten a terme les polítiques d’aquestes institucions i no per l’entitat en si mateixa. Malgrat tot, sembla que algunes no aconsegueixen adaptar-se als canvis, a les novesiguals en tot l’univers. Tampoc els infants són iguals, ni els germans, tot i tenir els mateixos pares. Aquest fet tan evident ens obliga a dotar-nos d’una flexibilitat a l’hora d’educar-los. I què significa o què implica aquesta flexibilitat? Doncs la capacitat d’adaptar-nos a les seves necessitats, a les seves possibilitats reals, a la seva idiosincràsia. Això no equival a navegar en un vaixell sense timó. Els pares continuem sent el capità del vaixell, som qui coneixem allà on ens volem dirigir. Però seran els fills qui, en definitiva, facin el seu propi viatge. La flexibilitat no és el mateix que la negligència. La flexibilitat és l’oposat a la rigidesa. I la rigidesa en educació es correspon, en la majoria dels casos, a l’autoritarisme. Tant la negligència com l’autoritarisme són models educatius que no condueixen a una educació fonamentada en la recerca de la llibertat i el respecte, ni en els valors. En la primera hi ha una carència de l’acompanyament imprescindible per a poder créixer personalment de forma integral. En el segon hi ha un excés de normativa, un encaixonament que restringeix tota llibertat personal, que elimina tota possibilitat de respecte per les diferències abans esmentades, que obliga de forma categòrica a que l’altre sigui com volem que sigui, o com hem sigut nosaltres, o com voldríem haver sigut. No hem d’ensenyar a no caure en els mals tràngols de la vida, sinó a saber aixecarse. No hem de dirigir als altres als èxits com a úniques metes, sinó a saber treure un profit dels propis errors. No hem d’evitar-los les frustracions, sinó fer-ne d’elles una font d’aprenentatge.
L’educació té la responsabilitat i la finalitat de potenciar el millor dels desenvolupaments possibles en els infants. I la flexibilitat dota de permís, d’un permís i un respecte per que cada ésser humà sigui com és en la seva essència, i així s’accepti, i així s’estimi.
No podem demanar, per exemple, a un nen hiperactiu que s’estigui quiet en una cadira dues hores seguides, com tampoc podem empènyer a un introvertit a que esdevingui l’ànima d’una festa. Com ens ho hem de fer per donar a cadascú allò que necessita? En primer lloc, tenint clar els valors que de fons volem transmetre. En segon, posant molta consciència i atenció al que som, però també al que no som. Admetent les nostres qualitats, els nostres punts febles, sense perdre de vista la nostra capacitat per educar, que alhora implica una responsabilitat com a adults. Però no des del pedestal de la omnipotència de la rigidesa. Si ens mostrem flexibles, podrem emmotllar-nos a les circumstàncies, en un respecte per la vida de qui està encara en les nostres mans, que són els mateixos que un dia hauran de volar sols inevitablement.
Si som flexibles podrem entendre que l’acompanyament en el camí de la vida convida a voltes a posar-se al davant dels infants, altres cops al costat i d’altres, com en la pel·lícula, a seguir-los. situacions socials o culturals, justament per intentar preservar la idea que “s’ha de ser flexible” davant dels canvis. ¡ I és clar que moltes vegades s’ha de ser flexible! Però, sabem diferenciar en quins moments i davant quines circumstàncies?
No és fàcil construir la pau, encara que ho pugui semblar. Hi ha qui senyala, i amb raó, que la pau és cara. En el punt VIII de la Carta de la Pau dirigida a l’ONU es diu que “els representants actuals de les institucions que han perdurat en la Història, no són responsables del que va succeir en el passat, ja que ells no existien. Tanmateix, per afavorir la pau, aquests representants han de lamentar públicament, quan sigui prudent, els mals i les injustícies que es van cometre per part d’aquelles institucions al llarg de la història. Igualment, han de rescabalar, institucionalment, fins on sigui possible, els danys que van ocasionar”. Per tant, si els actuals representants d’una institu-ció no són responsables d’allò que va passar en el passat per-què ells no existien, doncs han d’ajustar-se a la nova situació – flexibilitzar-se- i si és necessari, afavorir a la pau, lamentar aquells fets i – si és necessari- rescabalar els fets ocasionats.
En els darrers mesos hem vist com alguns representants de governs estrangers han demanat perdó per fets que han passat fa anys. El primer ministre britànic David Cameron ha lamentat públicament davant la Cambra dels Comuns la famosa matança coneguda com el Diumenge de Sang del 30 de gener de 1972 a Irlanda del Nord, “ni estava justificada ni és justificable” va dir. A més, es va declarar profundament consternat per com va actuar aquell dia l’exèrcit britànic.
El País publicava el 16 de juny del 2010: “No podem defensar l’exèrcit britànic defensant allò indefensable. No té sentit intentar suavitzar o presentar amb ambigüitat el que diu l’informe. Està clar per les autoritzades conclusions del Tribunal que els esdeveniments del Diumenge Sagnant no estan sota cap concepte justificats”. I afegeix: “Alguns membres de es Forces Armades van actuar malament. I el govern és el darrer responsable de les Forces Armades. Per això, en nom del Govern -i en nom del país- estic profundament consternat”, va concloure el primer ministre. Quanta tranquil·litat transmeten aquetes demandes de perdó o d’acceptació de culpes! És cert que la història no pot anar enrere. Els morts ja estan morts.
Les seves famílies ja els han plorat i els seguiran plorant. De fet, qui sap si algun dia podran calmar el dolor.
Si tornem al text de la Carta de la Pau dirigida a l’ONU podem assegurar que David Cameron no és directament responsable dels fets. Però avui representa un poder i té l’obligació ètica davant els seus ciutadans de lamentar aquells fets històrics i construir a partir d’aquí noves relacions, nous diàlegs. Inclús pot passar que familiars de les víctimes avui ho puguin entendre. Això sí, a part de demanar perdó també és necessari rescabalar -sempre que sigui possible- els danys ocasionats. I si això s’aconsegueix serà una veritable proba de flexibilitat institucional.
Aquest és un camí per aconseguir la pau. N’hi haurà d’altres, segurament, però potser aquestes declaracions públiques dels governs serviran perquè altres governants, encara que no responsables directes de crims aberrants que van produirse en el passat, no s’enroquin defensant errors històrics i demanin perdó i rescabalin els danys. Així es podrà consolidar una verdadera cultura de la pau.
