De: Jordi Cussó
Per: Cinto Amat
CC: Revista Valors
Assumpte: Compartir
data: 15 de maig de 2013
Bona tarda Cinto,
I gràcies. Quin delit la teva darrera carta; l’he llegit amb fruïció. Es nota que portem un temps llarg amb aquesta correspondència; a mesura que ens coneixem, creixem en estima i els diàlegs esdevenen més fecunds. Encara que tots podem pensar com vulguem i tenir opinions diferents quan apareix l’estima, aquesta esdevé com una mena de cable invisible, que fa que les raons siguin més entenedores i que fins i tot els obstacles siguin menys significatius.
En aquest itinerari d’Emmaús que anem fent, però, ens queda el gest final. Un cop els deixebles entren a casa, seuen a taula i aquell que els acompanya “parteix i reparteix el pa”. En aquest gest el reconeixen, saben que és Ell. Partir i repartir el pa, quelcom ben senzill, evident i alhora fonamental, signe de que et reconec com un altre, que he estat capaç de sortir de mi mateix i veure que tu ets un ésser humà com jo i que viure és compartir el que sóc i el que tinc. Amic Cinto, considero bàsic per a la vida aquest gest tan senzill. Hauria d’estar escrit en lletres d’or a les parets de tots els organismes internacionals. Penso que les Nacions Unides, que volen ser representatives dels diferents pobles del món, no podran ser-ho mai si no apliquen quelcom tan bàsic com és partir i repartir el pa. El que tenim, el que ens ha esta donat i, fins i tot, el poc que hem pogut guanyar, no és només per a nosaltres, sinó que també ha de ser per als altres. Compartir és reconèixer que som socials, que els éssers humans som vulnerables i que necessitem de l’ajuda mútua per conviure i créixer. No compartim només espai i temps, sinó que hem de ser capaços de donar del que som i del que tenim. Se’m fa difícil comprendre que avui en dia encara costi tant entendre quelcom tan elemental, que hauria de ser com l’abc de la vida. Segurament, com comentàvem a la darrera carta, ens manca aturar-nos i fer silenci per poder veure les coses evidents i no perdre’ns en quimeres innecessàries.
Me n’adono, com ja t’he dit altres vegades, que ens esforcem per resoldre les nostres coses, fins i tot amb l’esperança de què, si sabem resoldre els nostres problemes, esdevindrem un referent pels altres. És a dir, m’he d’afanyar a solucionar la meva vida, doncs em donarà reconeixement social i alhora repercutirà positivament a la meva vida i a la dels altres. Però això és un engany, és com tornar al camí, quan “sortíem de Jerusalem”, capficats i preocupats per les nostres coses, sense adonar-nos que aquells que s’acosten no són un problema sinó l’ajuda necessària per caminar plegats.
Ens diuen els entesos que al món hi ha diferents velocitats. De fet les podríem reduir a dues: els que corren per enriquir-se, i els que s’empobreixen a velocitats vertiginoses. Amb el pas del temps, els que s’han enriquit, corren per mantenir el seu nivell de riquesa, i els que s’han empobrit es revolten perquè no volen perdre el tren i quedar-se per sempre al marge del camí. Resta encara una gran majoria que resen per a no perdre el nivell econòmic i de benestar que disposen. I això encara genera més desencant, doncs tothom està centrat i preocupat per la seva pròpia situació. Partir i repartir, aquesta és la proposta que genera alegria i esperança. Sinó, la gent seguirà amb una sensació de tristor i frustració quan se’ls deixa al marge i les noves generacions no creuran que compartir sigui un gest que aporti res de nou a la vida. Tan difícil és veure el que és tant evident!
No vull acabar sense reconèixer molts homes i dones que darrerament, davant la crisi, són generosos i han estat capaços de donar del que tenen. Des de Càritas, el Banc d’Aliments, Creu Roja i tantes institucions, hem vist com la gent ha estat solidària.
Podem dir que quan la necessitat es fa visible, encara som capaços de reaccionar. Però és que “partir i repartir” ha de ser l’actitud pròpia dels ciutadans sigui quin sigui l’Estat del Benestar o la crisi econòmica que patim. Sempre recordo quan a casa estàvem asseguts a taula per dinar, el meu avi, a peu dret, agafava el pa, li feia una creu, el partia i en donava un mos a cadascú dels que érem a taula. Aquest gest és el que esperem que es faci a cada casa, a cada ciutat, a cada país, a tots els continents. És el gest que retornarà l’alegria i la confiança en els altres.
Per cert, quan vens a sopar?
Una abraçada.
De: Cinto Amat
Per: Jordi Cussó
CC: Revista Valors
Assumpte: Compartir
data: 23 de maig de 2013
Benvolgut Jordi,
Em plau encetar la reflexió d’avui sobre la teva carta amb la imatge amb què la conclous, la de l’avi a peu dret agafant el pa. És una imatge que tinc present, de menut, que em serveix ara per enfortir aquest cable invisible de la comunicació amb tu i amb els que ens han precedit amb el mateix gest o amb un gest semblant, que dóna d’alguna manera fe de l’esforç per aconseguir el que tenim, per conservar-ho amb humilitat i esperança. És el gest de partir, repartir i reconèixer els que seuen amb nosaltres a taula, reproduint l’acció d’Emmaús.
La dinàmica positiva del partir i repartir és del tot oposada a la del tenir, retenir i acumular en benefici propi. No és un joc de paraules. La de retenir i acumular és la lògica pròpia de la civilització capitalista. Jordi, en plena crisi ens qüestionem sobre com s’han de recuperar els valors morals i ètics per fer front a la desigualtat creixent, però no hauríem de perdre de vista que estem davant dels resultats d’un sistema que té les seves normes de funcionament intern, la seva lògica aplastant i acaparadora.
Com dedueixo de la teva reflexió entorn de l’entotsolament sobre nosaltres mateixos, no podem fer front a aquesta dinàmica negativa del tenir, retenir i acumular en benefici d’uns quants sense recórrer a la necessària acció política dels governs per trencar amb el determinisme economicista que ara ens imposa una devaluació personal global, que afecta la capacitat cultural i de treball i als recursos socials indispensables per mantenir la cohesió personal i comunitària. Els mercats marquen la pauta als governs, aquests monstres de cara desconeguda que han passat a formar part del vocabulari bàrbar de les noves mitologies, mitologies pseudosociològiques que disfressades de conceptes científics s’han desenvolupat en un nou animisme, una religió més primitiva i ingènua que les diverses fes europees tradicionals que mira de substituir.
Jordi, no puc deixar de senyalar aquest fons pseudoreligiós de la dinàmica del retenir i acumular que amb un llibre memorable (L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme) ens va exposar Max Weber. Segons Weber, “L’home que està dominat per la idea de la propietat com obligació o funció quin compliment se li encomana, a la que s’ha de supeditar com administrador, més encara, com una màquina adquisitiva , viu la seva vida sota el pes d’aquesta freda pressió que li ofega tot possible gaudi vital. I com més gran és la riquesa, més fort és el sentiment de la responsabilitat per a la seva conservació incòlume ad gloriam Dei i el desig d’augmentar-la per mitjà del treball incessant”. Fixa’t com en aquest bucle pervers el desig d’augmentar la riquesa s’assumeix com un deure de responsabilitat imposat per la voluntat divina. En aquesta línia no és gens estrany que una vegada la riquesa augmenta, “augmenten amb ella la supèrbia, la passió i l’amor al món en totes les seves formes… Subsisteix la forma de la religió però el seu esperit es va assecant”.
En aquesta dinàmica negativa, com senyalava Keynes uns anys més tard, hem de fingir per nosaltres mateixos i per tots que allò que és bo és dolent i allò que és dolent és bo, perquè el que és dolent és útil i el que és bo, no. És a dir, convé posar la moral en suspens, almenys durant un temps, fins aconseguir l’abundància. Em pregunto, Jordi, si en aquest fingiment i banalització del que és bo i el que és dolent per aconseguir l’abundància, com una forma de vendre’ns l’ànima al diable en un redeviu pacte de Faust, no se’n nodreixen les prèdiques neoliberals sobre l’austeritat a ultrança, la precarització del treball i la reducció de la despesa social. Ens prediquen que la utilitat de l’austeritat, amb el parèntesi moral que comporta i que propicia mentrestant tota mena de corrupcions, ens permetrà tornar a l’abundància.
Sense deixar de comptar amb l’honestedat i la generositat individuals per a pal·liar els efectes de la dinàmica perversa del retenir i acumular, penso, Jordi, que ens cal sobretot la recuperació de la inquietud intel·lectual i el culte social als valors morals. Hem de revoltar-nos contra les contradiccions culturals del capitalisme que per una banda crida als valors del treball, l’esforç, la disciplina, l’estalvi, propis de l’home productor, i per altra ens subjuga amb els plaers de viure al moment, de gaudir, d’expansió individualista, propis de la faceta de l’home consumidor. Sé que mai no deixarem de viure entre contradiccions, però la primera manera de no sotmetre’ns-hi del tot és començar a conèixer-les.
Una forta abraçada
