La lectura del llibre del periodista i escriptor Julià Guillamon Les hores noves (Anagrama Editor) evoca aquella mirada atenta que ja fa uns anys reivindicava el filòsof Josep Maria Esquirol en el magnífic text El respeto o la mirada atenta (Gedisa Editorial). En aquell assaig, l’autor reflexionava sobre com el fet de viure en l’època de la tecnologia, sotmesos a complexos sistemes d’informació simplificada, implicava estar condicionat a una determinada manera d’enfocar i entendre la realitat. Esquirol en parlava el 2006 i proposava generar una mirada atenta a la realitat que esdevingués l’autèntica essència del respecte.
Torno però, a Guillamon, que a Les hores noves ha construït, amb la suma de fragments viscuts, un llibre que des del respecte i l’admiració per la natura esdevé un inventari precís d’un munt de detalls sorgits de l’observació de plantes, insectes i bestioles salvatges, varietats de fruites o de paisatges després de la tempesta, que configura el catàleg d’una realitat que envolta temporalment la vida de l’autor. Guillamon observa pacient, anota, es deixa sorprendre, cerca el detall, per construir un llibre vital i respectuós amb petites coses que tenen un valor immens. L’escriptor es regala temps per mirar atentament i gaudeix, compartint l’observació amb els seus lectors.
En general, no ens regalem gaire temps per fixar-nos en els detalls. Empesos per aquest món digital que ja ens amenaçava fa més de dues dècades quan Esquirol escrivia sobre la mirada atenta i que ara ja ha colonitzat absolutament les nostres vides, ens hem acostumat a transitar per la superficialitat, per aquesta insana i absurda rapidesa que ens imposa un ritme accelerat innecessari. Resulta evident que molts espais de la nostra vida de cada dia es resolen, per exemple, en forma de missatges breus, on comuniquem des de la banalitat fins a la transcendència. Tot ens pot canviar d’un dia per l’altre i amb poques paraules.
Transitem confortablement per la banalitat sense adonar-nos que anem perdent les paraules que fixen els detalls i ajuden a viure amb respecte.
Una superficialitat i rapidesa que fa que ens estiguem quedant sense paraules.
Les tenim, però ja hem perdut l’habilitat per dominar-les. Hi són, però moltes estan buides. Paraules que, per manca d’ús, han perdut el sentit i el context, i han quedat fora de l’inventari amb què ens comuniquem habitualment. Una emoticona absurda, per exemple, resol dubtes i dilemes, funciona, ens resulta efectiva. Per què calen les paraules? I amb les emoticones i amb els caràcters limitats d’un missatge breu, ens anem acomiadant, sense saber-ho, de moltes paraules. I quan es perden les paraules perdem el pensament, ens endinsem en un univers de mediocritat que ens converteix en éssers fàcilment vulnerables.
Sort de l’ofici del bon escriptor o del poeta, que carrega de sentit les paraules oblidades, les quals alhora, com en el llibre de Guillamon, descriuen i fixen realitats i petites coses que no tenim presents, que ens són llunyanes i que creiem innecessàries, tot i el seu valor evident. Qui pren en consideració el moviment d’un dragonet que entra dins de casa si no és per foragitar-lo a cops d’escombra? Majoritàriament, caminem amb pressa i desenfocats. Per la natura, l’espai urbà o per moltes relacions personals o laborals. Transitem confortablement per la banalitat sense adonar-nos que anem perdent les paraules que fixen els detalls i ajuden a viure millor i amb respecte.
Deia el filòsof Josep Maria Esquirol que la mirada atenta és una condició per orientar-se a la vida i sabem, per experiència pròpia, que qui millor s’orienta és més difícil que pugui perdre’s i que també, amb paraules no oblidades, es podrà explicar amb tot el detall el camí viscut.
