Amb la crisi econòmico-política actual, escoltar les declaracions passades i presents de no pocs dels màxim dirigents en aquests àmbits i alhora conèixer com es va resolent la seva manca de responsabilitat per raó del càrrec, esdevé un exercici de gran paciència i d’aliment de la indignació que qualsevol ciutadà anònim i mínimament compromès pot sentir. No es tracta només, i no és poca cosa, que on hi havia un sistema bancari consolidat ara hi hagi un enorme forat per tapar, sinó que ens confronten a una autèntica crisi de valors i de confiança en el propi sistema. La fallida dels referents i de credïbilitat del discurs actual posa al descobert el valor de determinats discursos, plens de paraules líquides i buides. Paraules que no només trobem a fora, en els altres, sinó que també podem trobar-les en nosaltres.
La paraula buida correspon al discurs narcisista. Narcisisme que infla l’Ego, dimensió del Jo identificada amb aquella imatge que, de manera inconscient i defensiva, preserva i ubica en una relació instrumentalitzada de l’Altre per satisfer-se un mateix. Emmirallar-se permanentment, gaudir del poder de la completesa, per a tirar endavant amb una via imaginària de realització del propi desig. En el fons un no reconeixement de l’alteritat, falta de compromís i confiança amb l’altre. Aquí rau la seva força destructiva. En l’àmbit social, no és d’estranyar l’incipient i progressiu bategar de moviments socials i el creixement d’opcions radicals i populistes que “venen” seguretat i autoritat amb mesures demagògiques, per a una ciutadania desencisada.
Temps convulsos, amb dificultats per articular paraules plenes i discursos de fons respectuosos que actuïn alhora com a factor limitant i alhora, possibilitador de la realització dels propis subjectes amb ell mateixos i els altres.
