Molts directors ja fan servir les paraules sobreimpresionades com a suport de la història.
En el seu origen, quan les pel·lícules eren mudes, calia recórrer als cartellets escrits per fer entenedores les imatges. L’arribada del sonor va convertir la paraula, en un element clau del setè art. Sense la paraula, frases tan mítiques com “sempre ens quedarà París” no formarien part del nostre imaginari col·lectiu. El cinema també ens ha ensenyat a fer un bon ús de la paraula. Les pel·lícules, a més a més, han estat una porta d’accés a grans autors, gràcies a les nombroses adaptacions cinematogràfiques de novel·les, obres de teatre i textos literaris de tota mena.
Però més enllà, la paraula té altres usos al cinema. Un dels directors que ha integrat la paraula com a element visual dins les imatges dels seus films fins a convertir-ho en una imatge de marca ha estat el britànic Peter Greenaway. Moltes obres d’aquest personal i barroc realitzador inclouen la sobreimpressió de textos com un canal més a través del qual s’explica una història.
Així, per exemple, a Prospero’s book Greenaway fa un complex exercici de reflexió sobre el text, la paraula i la comunicació, proposant una adaptació atípica de La tempesta, de Shakespeare, en la qual tots els papers els diu un sol actor. En una altra de les seves pel·lícules, Pillow book, la protagonista escriu textos i paraules sobre els cossos dels seus amants com a forma de simbolitzar allò que ens caracteritza, la comunicació i la conversa.
Les xarxes socials han revolucionat la comunicació i les pel·lícules no han quedat al marge d’aquests nous canals i han integrat recursos que ja formen part de la nostra vida quotidiana. Així, no costa gens de veure –i d’entendre- que en una pel·lícula es reprodueixi en sobreimpressió una conversa de xat o de whatsapp. Tienes un email (1998) ja mostrava algunes converses. I la japonesa All about Lily Chou Chou (2001), va usar els textos dels xats sobreimpresos per reflexionar sobre el paradoxal aïllament dels adolescents que viuen hiperconnectats. Altres films més recents, com Open Windows, de Nacho Vigalondo, juga amb els ordinadors, pantalles, mòbils i altres suports que fem servir per comunicar-nos i que tenen en la imatge i la paraula escrita el seu recurs fonamental.
