Antoni Baena (Palma del Río, Còrdova, 1971): Llicenciat en Psicologia per la UAB, doctor en Investigació Psicològica (2015) per la URLL i director del Màster en Salut Digital. També és professor de la Facultat de Ciències de la Salut de la Universitat Oberta de Catalunya. Coordina el Comitè de Psicologia del Col·legi Oficial de la Psicologia de Catalunya i de l’Àrea de Psicologia i Transformació Digital del Consell General de la Psicologia d’Espanya (COP).
Santi Giraldo (Bogotà, Colòmbia, 1980): Doctor en Comunicació per la UAB i expert en alfabetització mediàtica, drets digitals i ús de les tecnologies (i les xarxes socials) per part d’infants i joves. Ha liderat diversos projectes de recerca i transferència relacionats amb l’impacte social de les xarxes socials, amb especial atenció als col·lectius vulnerables. És coautor del llibre Segrestats per les xarxes (Eumo, 2024). Actualment coordina el grau en Periodisme de la UAB.
Quina valoració fan d’aquesta decisió del Departament d’Educació de la Generalitat?
Antoni Baena — És molt equivocada, perquè barreja conceptes. Barreja l’ús del mòbil en el camp de l’oci, que en realitat és el que preocupa les famílies, amb l’ús del mòbil en el camp educatiu. En comptes d’educar i donar competències digitals a les famílies i als nens, el que fa és ajornar el problema per a més endavant. És una errada perquè és una reacció a una mobilització i no respon a una planificació prèvia. Això també passa en el camp dels adults: hi ha una llei per a la desconnexió digital, sí, però és només per a l’àmbit laboral.
Santi Giraldo — Estic absolutament en desacord amb la postura de l’Antoni. Educació ha trigat deu anys a prendre aquesta decisió, mentre que la Conselleria de Salut feia temps que deia que l’ús de pantalles –fins i tot en clau educativa–, comporta una sèrie de pràctiques o de conductes posteriors que són nocives per als nens i sobretot per als adolescents. Entre aquestes conselleries no es parlen? Salut deia una cosa i Educació posava pantalles a les aules (de fet, en l’últim semestre, amb els programes Next Generation, hem tingut encara més pantalles, fins i tot amb nens petits). Per tant, m’agrada que es posin d’acord. Per fi traurem aquest element distractor de les aules: amb estudis de competència mediàtica, d’atenció a l’aula o de raonament matemàtic i de lectura… hem comprovat definitivament que no és una bona eina educativa.
Això fins a quin punt ho podem afirmar de forma definitiva? Són sensacions o són estudis rigorosos que confirmen les conseqüències que pot tenir l’ús de dispositius digitals en edats primerenques?
A.B. — L’addicció a internet no existeix, no està recollida en cap manual de psicologia. L’addicció als videojocs sí que està recollida des de fa quinze anys a la secció 3 del DSM [el manual creat per l’Associació Americana de Psiquiatria per descriure els símptomes de més de 250 desordres mentals] , però aquesta secció 3 significa “manquen estudis”. Això què vol dir? Tota l’evidència que hi ha actualment és que en el 80 per cent dels casos, quan es fan estudis seriosos i longitudinals, l’impacte de la tecnologia i de les xarxes socials acostuma a ser positiu. Una altra cosa és si impacta amb una pitjor educació o no, però no té un impacte pel que fa a la salut mental: els últims estudis constaten que no hi ha cap plasticitat cortical relacionada amb l’ús de pantalles.
L’Associació Americana de Psiquiatria també va publicar fa menys de dos anys un document sobre xarxes socials i deia que sí, que hi ha algunes qüestions que són preocupants com l’assetjament a les noies, i que, si les fas servir abans de dormir no dorms bé, però que no tenen un impacte negatiu sobre salut mental. Al revés, un altre estudi publicat a Nature va confirmar que les xarxes socials la majoria de vegades són positives i que la família, l’escola o els amics continuen sent les variables més importants en salut mental i les xarxes socials, un impacte molt petit. Personalment em sap greu, perquè jo he estat tota la vida treballant en l’ús positiu de la tecnologia i no m’agrada sentir que són pseudociència. L’evidència, almenys en salut mental, va per un altre cantó. De sobte, tot és degut a les xarxes i les pantalles… i per tant “prohibim-ho tot”.
S.G. — Tenim moltíssimes evidències en sentit contrari. Em quedo amb un estudi longitudinal que va fer jo mateix, amb autodeclaracions dels joves. Des del 2018, els nens i joves enquestats, de Catalunya, declaren que tenen un problema important en l’ús d’aquests dispositius i en el seu control: pensen que fan menys hores de les que realment fan, no poden desenganxar-se’n quan volen, dediquen menys temps del que voldrien als estudis… Són elements que, malgrat que no estigui diagnosticada com una qüestió addictiva, marquen el que normalment associem a una addicció. Ho diuen ells mateixos.
També declaren que quan deixen de fer servir aquestes eines tecnològiques –principalment el telèfon intel·ligent–, hi ha una millora en molts sentits. També han augmentat molt les dades de pràctiques suïcides a partir del que veiem a les xarxes. Però, a més, hi ha un problema de sociabilitat: quan demanes als estudiants de periodisme que facin una trucada telefònica o que parin a alguna persona per conversar-hi… no en són capaços. No en són capaços! Llavors, el problema no és la tecnologia, evidentment, sinó que la major part del temps que tenen un smartphone a les mans el passin a una xarxa social. On hi ha la major part de problemes d’assetjament sexual a dones menors d’edat? Fins i tot hem tingut experts que han treballat dins les empreses de xarxes socials que diuen que és impossible controlar aquest tipus d’assetjament. Llavors, si els experts més savis en enginyeria diuen que no podem controlar-ho, com pretenem que ho controli un nen o un pare que no té aquests coneixements?
Fins ara, en aquest camp, hi havia una gran nebulosa sobre el que es podia fer i el què no a les escoles. Comparteixen que falta establir una regulació, sigui la que sigui?
A.B. — Sí, calia una regulació, però les evidències no van en la línia que diu en Santi. S’ha parlat del suïcidi: cada vegada s’està més a sobre d’aquesta tema i s’estan detectant més casos perquè hi ha una sensibilitat més gran, igual que amb l’ansietat i la depressió en joves. Tota la qüestió de la salut mental ja estava en la lupa, fins i tot abans de la covid. L’important és veure ara si realment hi ha una causa-efecte entre més ús de pantalles i més trastorns i això és el que no s’ha trobat. De fet, els estudis diuen que quan es treu el mòbil a un adolescent no millora el nivell emocional ni de salut mental. El problema s’ha creat precisament per la manca de coneixement d’aquests ginys i, sobretot, per la potència que tenen: si els deixes sense educació en aquesta qüestió és quan acabaran prenent mal.
Per tant, s’ha de regular? Sí. Però decidir que es treuen els mòbils i s’ha acabat no és regular. Això és deixar la responsabilitat fora de l’escola, que ha perdut una oportunitat per formar estudiants amb bones competències digitals.
S.G. — Però si dones l’eina als estudiants, com controles l’accés a tots els continguts que poden arribar a veure?
A.B. — L’Associació Americana de Psiquiatria diu que hem d’oblidar temes com el temps; el temps no diu res, no vol dir res.
S.G. — Llavors vuit hores no consideres que siguin massa, dedicades a les xarxes socials? Si una persona passa vuit hores al dia a Instagram, això no és rellevant?
A.B. — Si algú passa vuit hores davant d’Instagram s’haurà de valorar si això li provoca un impacte sobre la salut mental. I això no s’ha fet encara. No estic sent naïf. Estic dient que la forma de valorar-lo no és la correcta. Primer, perquè el que hi ha són eines de cribatge basades en el temps. El que cal saber és a què es dedica aquest temps. D’altra banda, quan hi ha una rebaixa del temps d’ús els estudis diuen que no milloren les qüestions emocionals. Per tant, cal continuar estudiant quin és l’impacte.
En segon terme, “addicció a les pantalles” és com dir “addicció a l’ampolla”. L’important és què es fa amb les pantalles, a què es dedica el temps. A més, quan parlem de xarxes socials, és com quan parlem de videojocs, sembla que totes siguin iguals. Doncs no, el 90 per cent dels videojocs són educatius, i només un de cada deu es pot considerar problemàtic. Amb les xarxes és similar. No totes les xarxes són iguals…
S.G. — Com que no, Toni? Quina xarxa social hi ha que no sigui addictiva, que no estigui dissenyada realment per enganxar-s’hi?
A.B. — Si vols dir ús problemàtic en algunes persones, d’acord, però no podem parlar d’addicció, perquè l’addicció no és un concepte que estigui reconegut.
S.G. — No en diguis addicció, però sí que generen una necessitat d’estar-hi. Estan pensades per enganxar-s’hi…
A.B. — Òbviament, i això s’ha de regular.
S.G. — Quina xarxa no té aquest funcionament, perquè diguis que és diferent?
A.B. — L’objectiu hauria de ser educar els nens que tot això existeix, i no dir: “Mira, tu no tindràs accés a les xarxes socials”.
S.G. — És impossible. Com eduques un nen de vuit o nou anys perquè aquesta xarxa social no li generi una connexió psicològica i després sigui capaç de no dependre d’aquesta xarxa per restablir les seves relacions personals?
Vostè, Antoni, creu que sí que és possible educar els infants en aquest tema?
A.B. — És una hipòtesi.
S.G. — No, no, no, és una realitat absoluta. Aquestes dades jo les tinc. I què diuen, els nois? Que estan a les xarxes perquè no poden no ser-hi, perquè a les xarxes hi ha la seva vida. Ho tinc per escrit. I està documentat, i està publicat. Em diràs que és ciència o pseudociència? Home…
A.B. — Estàs fent servir el concepte d’addicció. Un dels trets de l’addicció és que ha de tenir un impacte sobre la salut física. I de moment no n’hi ha cap evidència. Potser n’hi haurà, però ara per ara, no. Ara, sí que és cert que totes les empreses del món d’internet el que volen és el nostre temps. Viuen del nostre temps, perquè a internet no hi ha res gratuït. Però això té un impacte netament sobre la salut mental? No s’ha trobat.
Sembla evident que no es posaran d’acord. En tot cas, quina és la proposta de cadascun respecte del dilema sobre l’edat a la qual els nens han d’aproximar-se a les tecnologies? Cal estirar el període en què els infants no tenen cap tipus de contacte amb els dispositius digitals o incidir-hi abans amb el màxim d’elements educatius?
S.G. — En el seu període de desenvolupament els infants no necessiten cap d’aquestes competències digitals que posteriorment podem adquirir en cinc minuts quan fas servir Instagram, en fer una cerca a Google o crear un correu electrònic… Això no ho necessiten. Què necessiten? Anar al parc, conversar amb la família, tenir amics… i trobar-se amb situacions difícils per trobar solucions. Llavors, com més tard arribi el moment de donar aquest tipus d’eines —que no són fàcilment controlables, com s’ha demostrat durant aquestes dues dècades de convivència— millor. I aquesta hauria de ser la regulació. Em sembla que fins i tot el govern espanyol està anant cap a aquesta perspectiva en la llei que proposa al Congrés dels Diputats.
A.B. — Hi ha un filòsof, Jordan Shapiro, que va dir: “A un nen dona-li un mòbil tan aviat com sigui possible perquè així es deixarà aconsellar”. Ell parla d’oblidar-nos de l’edat i començar a parlar de maduresa: has d’anar regulant l’accés a la tecnologia segons la maduresa de l’infant. I decidir-ho tu com a família. Comences a educar un nen sobre la protecció dient-li: “enviar una foto a les teves amigues o amics pot semblar-te que no passa res, però resulta que aquesta foto es queda al núvol per sempre”. O: “si algú et truca i et diu no sé què, vine i m’ho ensenyes”. D’altra banda, hi ha un plantejament erroni que és: “quan treus els mòbils, els nens deixen d’anar al parc!”. Els meus fills no han deixat mai d’anar al parc però potser han quedat per anar-hi amb el mòbil. No podem contraposar: tecnologia o viure la vida, tecnologia o presencialitat. No, és un continu inseparable. El que s’hauria de fer és escoltar realment quina és l’evidència actual que existeix i quan es poden introduir en els menors els mòbils. Jo, als meus alumnes, sempre els dic, a les classes: “Aquesta tecnologia t’aporta alguna cosa? No? Doncs no la facis servir”. Així de simple.
S. G. — És la família, qui ha de regular. I si la família no regula bé, tampoc el nen o la nena podrà fer un bon ús d’aquests aparells electrònics. Sembla obvi, oi? Aquí entrem en aspectes més socials, econòmics, de recursos: hi ha famílies que no es poden permetre estar amb el nen una estona llarga quan estan fora de l’escola. Llavors, és molt difícil que aquest acompanyament no sigui complementat per un smartphone, i, aleshores hi ha la qüestió de la construcció d’opinió pública a partir del tipus d’informació que reben en aquestes xarxes. Per no parlar de continguts de pornografia, d’assetjament cap a les dones… Tot això hauria d’estar fora de l’abast dels nens i nenes. I, la majoria de pares no tenen la capacitat de vehicular aquest tipus de continguts pels petits.
A.B. — L’informe de l’Associació Americana de Psicologia diu que els pares han de donar exemple, i que sobretot s’ha de protegir l’accés a la informació inadequada, pornogràfica, violenta, fins que hi hagi una maduresa. Cal educar amb l’accés a la informació, però la solució no és treure’ls el mòbil, perquè el que faràs és aïllar-los de la resta de companys.
