La paraula “panòptica” està formada per tres termes grecs: pan que vol dit “tot”; opsis que significa “vista” i tikos que ens indica “relatiu a…”. És a dir, una visió de totalitat. Des d’un punt es veu tot: interior com exterior. Amb altres paraules: El panopticisme és un tret característic que conforma l’organització humana contemporània, construïda per tres elements definitoris: vigilància, control i correcció. La perversió del món informatitzat es mou entre l’optimisme davant la possibilitat de veure-ho tot, i el control de la informació i de la vigilància permanent. Això em porta a poder considerar que l’ésser humà panòptic és aquell que té la capacitat de poder veure’s per dintre i per fora des d’un sol punt: la interioritat o l’exterioritat, la intimitat o l’extimitat.
Tinguem en compte que la totalitat és més que la suma de las parts. D’aquesta manera, cap peça és la totalitat per bé que necessària. I parlar com si una peça fos la totalitat és un pur reduccionisme. I explicació molt actual i més en nom de la ciència (en minúscula). És a dir, quan la ciència o el seu mètode es converteix en ideologia.
El nostre simpàtic i senzill “ego” (psicoanalític), que és la sola torxa que tenim per situar-nos en el nostre metre quadrat per a viure i conviure, li cal aquesta mirada panòptica. Per això, el quòdlibet és comprendre que sempre ha de mirar trepitjant de peus a terra amb el principi de realitat. Saber on posa aquests peus i quin horitzó mira amb el cor.
D’aquí la metàfora del títol: Mirar només des de les espardenyes o sabates o descalç que és una mirada real però molt limitada a causa de l’horitzó limitat que pot contemplar. O des d’una avioneta que pot sobrevolar per territoris sense poder aterrar en qualsevol lloc i té un horitzó llarg, però no concret. O baixar i pujar com es pot fer amb l’helicòpter, és a dir, trepitjar amb un horitzó concret i en pujar i volat un de més ample. Però tant en un com en l’altre cas, no tenen la visió panòptica com pot tenir-la un avió o més encara un satèl·lit o nau espacial…. o també una visió profunda com donen els submarins, com el que acaba de capbussar l’Aureli a 230 metres.
L’ésser humà, des del seu ego conscient, ha de poder treballar i elaborar amb esforços mentals per contemplar el seu microcosmos com el seu macrocosmos. Li cal una visió panòptica per tal de ser conscient en quines coordenades es troba, fruit de la creació evolutiva humana, però també de contemplar-se sense coordenades. I això és viure des de la seva sensitivitat la totalitat del cosmos en plena evolució.
Certament, tota aquesta panòptica, que a nivell d’edifici es contempla en les gran presons que es la torre de vigia, no la tolera cap sistema de dominació del caire que sigui: polític, religiós, financer o el que se’ns imposa. La intel·ligència artificial com la robòtica són el punt de partida d’on està emergint el transhumanisme, però generador, i no creador, i escapant-se de les mans dels tècnics, pot convertir-se en un monstre. Això no treu que les eines podem ser bones, emprades amb una altra finalitat u horitzó. I un bon ús dona esperança i confiança de l’ésser humà en els éssers humans.
Cal treballar, parlar, comunicar, dialogar i realitzar una nova panòptica. Hem superat moments crísics com l’industrial, el polític. Ara en vivim un altre que ens cal trepitjar sempre de peus a terra. I ens cal un nou horitzó, cercat lliurament, i no imposat versus un pensament únic junt amb un nou esclavatge. Des d’on mirem? No oblidem que la pau universal (mesopotàmica, egípcia, grega, romana, medieval, cristiandat) sempre han estat i són fruit de repressió i opressió humanes com ho son la pau actual de “pan-americana o russa o xinesa o japonesa o europea o financera”.
Ens cal un nou relat no de salvació ni alliberament ni de felicitat sinó d’un procés de maduresa integral. És a dir, on es tingui en compte tant el piano com el pianista que no es poden separar si volem música. I tot sistema de dominació vol convertir en robot en nom de les noves ciències a tota persona que toqui un instrument musical, que és eradicar la subjectivitat.
I aleshores, més que mai, el consell que ens diuen tots els llibres de la saviesa: Busca ser lliure per ser tu mateix. Ens cal el silenci, la reflexió, el pensar, l’autoauscultar-se, el dialogar, breument: anar contra corrent amb el propi pensament, no primari sinó secundari que ens porta a la dignitat de tot ésser humà. Cal elaborar el concepte de dignitat, fonament dels drets humans universals, no ideològics.
I recordant a Einstein (1879-1955): “Es més fàcil esmicolar un àtom que una creença”. Dura taleia, però molt humana: un nou sistema de creença dinàmic o epistemologia axiològica, suportat amb la tecnociència i una pluralitat de visions panòptiques. Una bona feina de l’ego en i des del seu metre quadrat.
