L’art ens permet habitar la realitat a través de formes que articulen experiència, tradició i context. Ens ofereix un espai on podem explorar la vida, assajar relacions i situacions, experimentar el món i el nostre lloc en ell sense quedar desbordats.
Ernst Gombrich, a Meditacions sobre un cavall de joguina, parla de la il·lusió epistemològica per recordar-nos una idea aparentment simple però inquietant: no percebem la realitat de manera neutra, sinó a través d’esquemes apresos. El cavall de joguina no es confon amb un cavall real, però ens permet jugar-hi com si ho fos. La representació no enganya; és la nostra mirada la que completa el sentit. Aquesta observació va més enllà de la història de l’art i ens convida a reflexionar sobre com habitem el món i ens relacionem amb els altres des de ben petits.
Si la percepció està sempre mediada, també ho estan les relacions. No ens apropem mai a l’altre des del buit, sinó carregats d’expectatives, creences i relats previs. Així, sovint no veiem la persona o la situació tal com és, sinó tal com els nostres esquemes ens permeten percebre-la. Allò que no encaixa amb aquests marcs previs pot quedar ignorat, corregit o reinterpretat.
Des d’una lectura psicològica i simbòlica, Winnicott aporta una noció especialment suggerent: l’espai potencial, un territori intermedi entre la realitat interna i la externa on el joc, la creativitat i la relació es fan possibles. En aquest espai compartit, l’objecte —com el cavall de joguina— no és ni purament subjectiu ni estrictament real. L’experiència s’hi pot viure sense reduir-se a la literalitat ni dissoldre’s en la fantasia. Per tant, la nina a la qual s’abraça un infant quan busca consol adquireix una funció que va molt més enllà de l’objecte en si. No es tracta d’un engany, sinó d’un suport simbòlic que permet sostenir emocions difícils de tolerar.
Aquesta funció no desapareix amb el temps; persones, objectes, activitats o situacions poden assumir-la, ajudant a donar forma i sentit a les vivències. Una escena il·lustrativa d’aquest fet la trobem a la pel·lícula Nàufrag, on el personatge de Tom Hanks estableix un vincle amb una pilota a la qual dibuixa una cara amigable. Tot i no ser una persona real, aquell objecte esdevé un suport imprescindible per sostenir el dolor psíquic i la solitud en una situació límit. El valor no resideix en el que és, sinó en la funció que compleix.
Aquests exemples ens recorden que l’espai potencial es una condició necessària per viure determinades experiències sense desbordar-nos. Allà on hi ha joc, metàfora i espai per a la interpretació, hi ha també possibilitat de vincle, creativitat i transformació.
Potser és per això que l’art continua interpel·lant-nos: no expressa simplement el món intern de l’artista ni el seu moment històric, sinó que es construeix a partir d’esquemes compartits que fan possible donar forma a l’experiència. L’obra s’inscriu en un temps i unes condicions concretes, però el seu sentit no hi queda fixat: es completa en la mirada de qui la descobreix. Entre subjectivitat, tradició i context s’obre un espai simbòlic on la realitat es pot pensar, jugar i habitar.
Paisatges i simbolismes
