Paco Abril: “La societat patriarcal ha estat dolenta per a la dona i per a l’home”

Francisco Abril és llicenciat en Sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), doctor en Societat de la Informació i el Coneixement per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Actualment fa classes de sociologia a la Facultat d’Educació i Psicologia de la Universitat de Girona (UdG) i de Gènere i Societat al Grau d’Humanitats i Ciències Socials de la UOC. Des del 2004 participa en projectes d’investigació estatals i internacionals sobre masculinitats. Els temes en els quals ha treballat se centren en el canvi i la transició dels homes cap a models dissidents i alternatius de masculinitat. També ha investigat sobre paternitats, coresponsabilitat i coeducació. Combina la seva faceta docent i investigadora a l’àmbit acadèmic amb l’activisme en associacions com Homes per la Igualtat de Gènere (AHIGE) o Homes Igualitaris, on desenvolupa projectes de sensibilització i formació amb joves i diversos col·lectius d’homes.

Vivim a la societat del segle XXI, però en aquesta societat hi viuen homes del segle XXI?
Des de l’associació Homes Igualitaris organitzem tallers a centres penitenciaris que precisament es titulen L’home del segle XXI. Tenim un home del segle XX construït en base una sèrie de mandats, estereotips i rols i pensat per viure en una societat de base patriarcal dominada pels homes i en la qual les dones hi tenen un paper secundari. Però no podem obviar que en el segle XXI hi ha hagut diversos canvis i demandes, algunes de les quals provinents de part de les dones, com per exemple: més igualtat, més seguretat, més implicació dels homes en el rol de col·laboradors… I això ha fet que la llista de trets que definien l’home tradicional i hegemònic –un home fort, poc emocional– hagi deixat de tenir sentit i que l’home del segle XXI ara s’hagi d’afrontar a nous reptes, com la cura o la igualtat.

És difícil assumir que ets un home que ja no encaixa a la societat on neix?
Evidentment, això té uns costos per a la persona. Assumir aquest vestit, aquests mandats, aquests rols i aquests estereotips de l’home tradicional ha estat dolent per a la dona, però també per a l’home, tant a nivell de salut com de violència, com de pèrdua del contacte emocional amb els seus fills.

Vol dir que l’home també és víctima de la societat patriarcal?
Sens dubte. Si l’home vol fer un pas i caminar vers un model de masculinitat alternativa, ha de reconèixer dues coses: per una banda, veure quins costos implica aquesta masculinitat tradicional i, per l’altra, renunciar a certs privilegis. Ara bé, cal tenir en compte que hi ha elements vinculats a la masculinitat que no podem qualificar de privilegis, sinó drets que les dones no tenen. Per exemple, que els homes puguin anar pel carrer sense patir per la seva seguretat o el fet de guanyar més per fer la mateixa feina que una dona no és un privilegi dels homes, sinó un dret que les dones també haurien de tenir.

Quines renúncies han de fer els homes per què la igualtat sigui possible?
Per assolir aquest nou model del que estem parlant, els homes han de trencar certs esquemes i abordar certs temes que fins ara no estaven vinculats a la masculinitat, per exemple, la cura. Els homes han començat a assumir tasques de cura vinculades als fills, però encara no s’han aproximat a altres tipus de cura, com pot ser la cura de les persones malaltes o de les persones grans. Estem en una societat que envelleix dia a dia, per tant, si els homes no s’impliquen en la cura tindrem un problema molt greu. En aquest sentit, per mi, no estem davant la necessitat d’una renúncia de privilegis per part dels homes, sinó davant d’un tema de justícia i de necessitat. Hem de construir una societat més igualitària i més justa per a tothom i per això els homes han de fer un pas, no sé si enrere o cap a una altra direcció.

I quants homes estan disposats a fer aquest canvi?
Estem en un moment social a Catalunya, a Espanya i a Europa on conviuen una sèrie de fluxos que aposten per aquest canvi. Es parla de masculinitats alternatives, de noves masculinitats, de comunitats dissidents al patriarcat, etc. Però al mateix temps hi ha un reforçament dels models masculins tradicionals –inclús de moviments antifeministes acompanyats d’altaveus polítics importants, com hem pogut veure en les darreres eleccions– que reivindiquen un desigual distribució dels rols entre homes i dones. Actualment aquests dos fluxos conviuen en tensió.

En aquest cas no parlem d’un fenomen generacional, perquè trobem molts joves en aquest grup de defensors dels models masculins tradicionals.
Cert. Inclús en molts estudis que s’han fet respecte els col·lectius més joves s’alerta d’un retrocés cap a models masculins tradicionals.

Si les noves generacions, nascudes en el segle XXI, defensen un home del segle XX, vol dir que alguna cosa s’ha fet malament, no?
Afortunadament alguns joves ja neixen amb una nova mentalitat. Ara bé, encara que no hi ha estadístiques o comparatives; se sospita que hi ha cert retrocés entre la joventut. En el cas dels joves també ens trobem davant d’un problema de visualització. Si vas a un institut, els models masculins més hegemònics i més tradicionals –aquells que podem definir com a “nois dolents”– són els que resulten més atractius per a les noies. I això per què passa? Perquè, en els mitjans de comunicació, aquest tipus de nois també són els seus referents, és a dir, aquests nois són els seus models culturals de masculinitat (actors, jugadors de futbol, cantants…). En aquest sentit, hauríem de fer un esforç social per posar en valor i donar més visibilitat a models alternatius de masculinitat.

De noms d’homes models de masculinitat tradicional a tots ens en venen al cap, però si parlem de models de nova masculinitat… podríem posar algun nom sobre la taula?
Sempre hi ha hagut models de nova masculinitat, homes que han reivindicat la igualtat o homes que han fet coses que socialment no els corresponia com a homes, però, generalment, se’ls ha destacat per altres coses. Per exemple, Jesús de Natzaret podria ser un model de nova masculinitat. Més actual… en el camp de la política l’expresident dels Estats Units, Barack Obama, o l’actual president del Canadà, Justin Trudeau. Ara bé, sí que és cert que avui en dia les noies ho tenen més fàcil per trobar referents que trenquin el model de feminitat.

Es va dir, d’Obama, que ell era l’autèntic referent femení i, en canvi, que Hillary Clinton ho era del masculí. Les crítiques vers la masculinitat són més fàcilment assumibles si venen del propi gènere?
Sí, segurament, però les crítiques de les dones també són importants perquè les qüestions de gènere les tenim tan interioritzades que qualsevol observació t’ajuda a desprendre’t d’elements negatius. Nosaltres, a l’associació Homes Igualitaris, una de les feines més importants que fem és el treball interior, que no vol dir terapèutic. És un treball de revisió crítica de la masculinitat amb la intenció de posar-la en qüestió. És una revisió de les pràctiques quotidianes de cadascú, però no analitzades de forma personal, sinó emmarcades en un context social determinat, en el qual els homes ocupem una oposició superior respecte les dones i altres homes que no encaixen en el model hegemònic. Ens posem un mirall al davant i de forma grupal revisem el model a partir de la quotidianitat (les relacions de treball, les relacions de parella, les relacions amb els fills…). Amb aquest treball te n’adones dels privilegis invisibilitzats dels homes i de com els tenim d’interiotzats, un pas necessari abans de començar a fer canvis. Però això no s’acaba aquí. Més enllà de la nostra pròpia deconstrucció, com a homes també tenim una responsabilitat –per això estem a una associació militant–: fer accions per transformar aquest model vers unes relacions més justes i igualitàries.

Quina part de responsabilitat té la dona en la perpetuïtat de la societat patriarcal i del masclisme?
En les societats patriarcals els rols dels dos gèneres estan molt ben delimitats: un domina i l’altre és el subordinat, un s’ocupa de l’esfera pública i l’altre de la privada. Les dones, igual que els homes, han reproduït aquest esquema en els seus fills i en les formes d’educar-los. Això, però, no les fa culpables de la continuïtat de la societat patriarcal. Insisteixo, el més important ara és que ens adonem d’on venen les diferències, quin mal provoquen, etc. I quins passos fem per canviar. Les dones en aquest sentit han avançat molt, a diferència dels homes a qui encara ens queden moltes coses per fer. Perquè una cosa està clara: el canvi no el poden fer exclusivament les dones.

Aquest és un tema de discussió dins els moviments feministes
Hi ha molts tipus de feminismes i alguns són més essencialistes. Per exemple, hi ha moviments feministes que només accepten dones; ni homes, ni persones trans. Des del meu punt de vista aquest tipus de feminisme és molt qüestionable. Si el gènere és una construcció social –inclús el sexe també ho seria, en determinat sentit- com encaixem aquesta visió excloent del feminisme? No crec que aquesta posició ens ajudi a avançar.

Si voleu adquirir el número sencer podeu fer-ho a través de l’iQuiosc.cat o fent-vos subscriptors de la revista Valors

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *