Ozark (Netflix) ha estat una de les sorpreses de l’estiu. Una sèrie de 10 capítols que explica, a grans trets, els problemes d’una família americana quan el pare es veu forçat a blanquejar diners contrarellotge per a un gran cartel mexicà de la droga. I, tot això, a l’Amèrica més profunda, tant geogràficament com moral. Tot i que molts han vist punts de connexió amb un clàssic com Breaking Bad, Ozark es mou per camins morals ben diferents. Aquesta sèrie no planteja un enfrontament clar entre ‘bons’ i ‘dolents’, sinó que basa la seva evolució sobre una premisa bàsica: tot el que succeeix és el resultat de les decisions, grans o petites, que prenem contínuament durant la nostra vida. Decisions aparentment minúscules que ens poden portar a quadrar dins del dibuix amanit de la perfecta família americana o ens poden fer girar cap a una autèntica espiral de crim i violència capaç d’arrossegar adults i menors.
A Ozark, igual que a Breaking Bad, és inevitable acabar reflexionant sobre la bondat i la noblesa dels personatges aparentment malvats, així com els instints fins i tot assassins dels personatges que tothom associa amb els ‘bons’. Pot un assassí tenir principis? Pot un traficant de droga acomplir un codi d’honor? Pot un menor d’edat matar per defensar la seva família? Pot un assessor financer treballar per a un cartel mexicà justificant la legalitat tècnica de la seva feina, malgrat ser plenament conscient de la fosca procedència dels diners que li cauen a les mans? Pot una família mantenir vincles afectius ‘normals’ al bell mig d’una escalada de violència i terror? I, en aquest supòsit, poden els pares mantenir el seu estatus de fars morals davant dels seus fills?
Ozark, segurament, no us resoldrà cap d’aquestes preguntes, però us hi farà pensar… a més d’oferir-vos 10 grans dosis de bona televisió. – RAFAEL NAVARRO.
