En un moment de màxima explosió del procés d’urbanització a nivell mundial i de canvis significatius en les ciutats, conversem amb un dels principals experts catalans en temes d’ordenació del territori. Oriol Nel·lo, doctor en Geografia, s’ha format a la Universitat Autònoma de Barcelona, centre on avui és professor, i a la Johns Hopkins University, on va cursar un mestratge en Afers Internacionals. Més enllà de la docència i tenint en compte la seva especialització en estudis urbans i ordenació del territori ha exercit diversos càrrec com director de l’Institut d’Estudis Metropolitans de Barcelona (1988-1999), secretari per a la Planificació Territorial del Govern de la Generalitat (2003-2011) i vicepresident de la Societat Catalana d’Ordenació del Territori.
Actualment un 55 per cent de la població mundial viu en ciutats. Segons l’ONU, el 2050 aquest percentatge serà del 68 per cent. Les ciutats creixen.
Efectivament, és una dada que ha tingut una gran difusió. De tota manera, cal tenir en compte que aquestes estadístiques estan realitzades en base una delimitació administrativa de la ciutat i, per tant, són molt i molt discutibles. Això és així perquè els processos d’urbanització avui no es restringeixen a l’àmbit circumscrit als assentaments d’alta densitat, que normalment anomenem ciutats, sinó que afecten la totalitat del territori. Això és així perquè el procés d’urbanització contemporani ha comportat un doble moviment: la implosió i l’explosió urbana.
Comencem pel primer…
El moviment d’implosió urbana es caracteritza per comportar la concentració de població i activitat sobre el territori. En països com el nostre, aquesta tendència ja es present en el segle XVIII i s’estén al llarg de tot el segle XIX i els tres primers quarts del segle XX. A través d’aquest procés, població i activitats tendeixen a concentrar-se sobre el territori amb el consegüent despoblament de les àrees rurals i el creixement, de forma notable, de les àrees urbanes. A Catalunya, aquest procés arriba al punt més àlgid en el període 1959-1975, entre el Pla d’Estabilització i la crisi dels anys setanta.
En què consisteix el moment de l’explosió?
Aquest moviment té tres característiques bàsiques: les àrees urbanes tendeixen a expandir-se sobre el territori, les localitats que les integren es fan cada vegada més interdependents i la població i la urbanització tendeixen a dispersar-se. Quina és la conseqüència d’això? La ciutat avui ja no és aquell nucli circumscrit i d’alta densitat amb la qual tradicionalment l’havíem identificat, sinó unes xarxes que es van estenent pràcticament a la totalitat del territori regional. Així, en termes científics, avui, a Catalunya, es fa pràcticament impossible distingir entre allò que es pot qualificar camp i allò que podem anomenar ciutat.
Però no tot el territori és igual…
No. Hi ha zones del territori amb formes d’ocupació més denses i altres menys, però pel que fa a les formes de vida, l’estructura econòmica, els valors dels seus habitants o els patrons de mobilitat, la diferència entre àrees urbanes i rurals es difumina. Dit d’una altra manera, la vella oposició entre camp i ciutat que tots havíem utilitzat per analitzar el territori, avui se’ns fa cada vegada menys útil. De fet actualment per comprendre les dinàmiques territorials ja no es tracta tant de definir una “cosa” que anomenem ciutat, sinó de comprendre un “procés” que anomenem urbanització, a través del qual unes determinades formes d’utilitzar el territori s’estenen fins a integrar tot l’espai.
Aquesta tendència a la urbanització seria de caràcter mundial?
I tant. Arreu es dona aquest doble moviment de concentració de la població i de l’activitat sobre l’espai, primer, i de l’extensió de les xarxes urbanes a la totalitat de l’espai regional, després. Això fa tot el territori cada vegada més interdependent. Avui, per exemple, res del que passa a una comarca de la muntanya catalana es pot entendre sense la relació que aquest territori té amb el conjunt de Catalunya i amb les àrees més densament poblades. Si ara volguéssim diferenciar la Cerdanya de l’àrea metropolitana de Barcelona usant els vells paràmetres ho tindríem molt difícil. Quants pagesos hi ha a la Cerdanya? Potser n’hi ha alguns més al Baix Llobregat. La Cerdanya avui és abans que res una àrea de serveis urbans. Això es reflecteix també en les formes de vida. Els valors d’un noi de Puigcerdà o de Prullans són molt diferents dels valors d’un noi de Sabadell o de Granollers? Més enllà de la densitat de població, les diferències camp/ciutat avui esdevenen estantisses. Això ens obliga a interpretar el territori a partir de conceptes més adaptats de la nova realitat.
Parlem d’un fenomen global, però amb diferències, oi?
Efectivament. És un fenomen global que comporta grans paradoxes. Per exemple, Àfrica i Àsia són continents que, mesurats com ho fa Nacions Unides, tenen una taxa d’urbanització baixa respecte la resta del món –hi ha més població que no viu aglomerada que població que viu aglomerada–. Però aquests dos continents tenen tanta població urbanitzada que en aquests moments ja apleguen la major part de població urbana del planeta. Així, la població urbana d’Europa i Amèrica –aquells continents on va començar el procés d’urbanització contemporània– és avui minoritària respecte el conjunt de la població urbana mundial. Dit d’una altra manera, avui les megaciutats africanes o asiàtiques són més grans que les capitals d’Europa on es van originar els processos d’urbanització contemporanis. El 1950, l’àrea urbana de Barcelona era la trentena aglomeració urbana del món. Avui, la vuitantena! Ens han passat al davant ciutats que tindríem problemes per ubicar a un mapa: Ganzhou, Shenzhen, Accra, Jartum…
En general associem la paraula urbanització a termes negatius i, en canvi, la ruralitat a valors positius. Hi estaria d’acord?
És del tot així. Les ciutats, els artefactes més complexos que la societat humana ha estat capaç de construir per posar-se a recer de les inclemències de la natura, han acabat sent associades al perill, a la incomoditat i a la inseguretat. En canvi, la natura i les seves inclemències, de les quals la humanitat ha intentat escapar durant segles, ara és percebuda com un espai de tranquil·litat, de refugi i de protecció. Aquesta paradoxa té dos orígens. Per una banda, el més estricte pensament reaccionari, que ha vist en el procés d’urbanització un risc per al manteniment dels valors tradicionals: la família, la religió, la jerarquia social, etc. I, per altra banda, la crisi del procés d’urbanització capitalista que ha portat a molts a rebutjar no tant la urbanització en si sinó els seus efectes, com ja feia Engels tot parlant de Manchester a mitjans del segle XIX.
Són les societat les qui construeixen ciutats o són les societats les qui canvien i s’emmotllen a l’espai?
Al carrer Sant Pere Màrtir de Gràcia hi ha una casa noucentista amb una inscripció: “L’home fa la casa i la casa fa l’home”. En el cas de la ciutat podríem dir exactament el mateix: “La societat fa la ciutat, la ciutat condiciona la societat”. En quin sentit? La societat transforma físicament el territori –en fa casa seva– i en fer-ho hi plasma les relacions socials, la forma com produïm la riquesa i com la distribuïm. Però al mateix temps les formes físiques creades condicionen les esperances, necessitats, contradiccions i problemes de la societat actual. Generalment els processos socials són més potents i s’imposen sobre les formes, però les formes urbanes, l’espai construït per la societat contemporània i les que l’han precedit, també posen límits i ofereixen possibilitats per al seu desenvolupament.
Tenint en compte això, podem construir assentaments urbanitzats més humans?
Més humans, al meu entendre, hauria de voler dir que tothom que hi visqui tingui un accés enraonadament equitatiu a la renda i als serveis. Una ciutat humana seria aquella que assegura tot a tothom independentment del lloc o barri on resideixi. Això és el que anomenem el dret a la ciutat. El problema és que aquest principi resulta molt difícil d’aplicar en el nostre sistema econòmic. Les desigualtats i les dificultats per accedir als serveis i per distribuir la riquesa d’una manera equitativa són inherents al capitalisme.
Però la concentració urbana no augmenta la desigualtat?
No necessàriament. De fet, la concentració pot permetre polítiques redistributives més eficients. La desigualtat, com dèiem, és consubstancial al procés d’urbanització capitalista, però quan s’han volgut fer polítiques redistributives (urbanisme reformista italià, urbanisme socialdemòcrata escandinau…) s’han pogut aplicar de manera molt eficient a les ciutats.
Els barris més pobres sempre són els barris amb pitjor serveis.
En efecte, la desigualtat es reflecteix a les ciutats a través del fenomen de la segregació urbana, és a dir, de la tendència dels grups socials a separar-se entre ells. Això és així perquè la capacitat de triar lloc de residència es deriva de dos factors: per una banda, els ingressos, i, per altra, els preus del sòl i de l’habitatge. En aquest context, òbviament uns poden triar més que els altres. Els que poden triar menys es veuen abocats a anar a raure on els preus són més baixos. I per què són baixos? Perquè són espais menys accessibles, tenen menys serveis, tenen un parc d’habitatge de pitjors condicions, etc. (…)
Si voleu llegir l’entrevista sencera dins el monogràfic d’aquest mes, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament a l’iQuiosc.cat.
