La setmana passada, coincidia amb un amic que el tràfec de la vida fa difícil trobar espais d’espiritualitat i de creixement interior. Sense gaire profunditat, comentàvem que les persones necessitem una força interior que ens ajudi a fer front als reptes de la vida i ens faci sentir que actuem d’acord amb els nostres principis i valors.
En realitat, però, què és l’espiritualitat? És la creença en alguna cosa divina? És la recerca del sentit de la vida?
Possiblement, l’espiritualitat pot tenir un significat diferent segons cada cultura o perspectiva personal. Unes persones són més espirituals que d’altres i la seva espiritualitat pot ser molt transcendent o pot no ser-ho. Trobar un únic significat d’espiritualitat és complex.
Més enllà de la recerca transcendent, l’espiritualitat és trobar el sentit de la nostra vida i com el connectem en el dia a dia; com som capaços de desenvolupar unes actituds que, en coherència amb aquest sentit, ens aporten benestar interior.
Els humans, tenim, però, la necessitat natural de cercar el propòsit de les nostres vides com un indici d’una dimensió espiritual que en complementa d’altres —la intel·lectual, la física, la social i l’emocional— per fer-nos persones completes. Per mi aquest és el valor de l’espiritualitat.
Se’m fa difícil desvincular l’espiritualitat de la religió. Si bé hi ha diferències entre l’una i l’altra, l’experiència espiritual és individual i la religiosa és col·lectiva; l’espiritualitat no té dogmes, ni doctrines i la religió sí. Malgrat les diferències, moltes persones troben en la religió el seu camí espiritual, sense que una sigui excloent de l’altra.
Fa dècades que les societats occidentals avançades viuen un procés de secularització que ha anat desgastant la influència de la religió a la societat i provocant una pèrdua de religiositat i un buit espiritual a una part important de la població, perquè, tot i les imperfeccions que té, la religió ha estat durant segles una font de valors morals i de connexió amb alguna cosa superior.
Si bé la religió pot estar perdent adeptes, la recerca de l’espiritualitat encara és una necessitat fonamental de l’ésser humà. Aquesta necessitat porta moltes persones a cercar la pròpia dimensió espiritual en altres fonts i pràctiques fora de la religió.
Les estructures de la religió s’han de repensar si volen mantenir el seu sentit. Les institucions religioses s’han d’adaptar a noves realitats socials i donar respostes convincents a les preguntes i reptes del món actual.
També és cert, però, que convé analitzar de manera crítica si els nous camins en la recerca de la pròpia dimensió interior aporten la profunditat, el rigor filosòfic i la consistència que requereix conrear l’espiritualitat o són pràctiques que responen a una tendència temporal.
Vivim en un context on tot sembla perdre consistència i on tot és efímer i costa trobar aquesta tan necessària dimensió espiritual que ha d’acompanyar la nostra actuació en tots els àmbits de la vida. Si no som capaços de desenvolupar aquesta força interior, som vulnerables a la manipulació i correm el risc que determinats lideratges facin un ús indegut de la nostra l’espiritualitat.
