11M: el pitjor atemptat de la història d’Espanya i l’operació més gran de desinformació
“Fa vint anys que tinc vint anys” cantava Joan Manuel Serrat l’any 1984, l’any que vaig néixer. Ara em trobo en aquest mateix moment vital que retratava el noi del Poble-sec, recordant que fa tot just vint anys, mentre estudiava Comunicació Audiovisual a la Universitat Autònoma de Barcelona, un matí qualsevol em vaig llevar, com sempre, vaig engegar la ràdio —per aquells volts ma mare escoltava sempre en Luis del Olmo a Onda Cero— i vaig posar la cafetera al fogó. Llavors van començar a arribar les primeres trucades a la ràdio. Recordo com si fos ahir el testimoni i la veu d’un senyor que vivia molt a prop d’una de les estacions on es va produir una de les explosions —crec que era la del Pozo—, i recordo la sensació de no entendre què estava passant…
Vaig sortir de la cuina i li vaig demanar a ma mare que engegués la tele, que semblava que a Madrid n’havia passat alguna de grossa. Al cap d’una hora d’estar palplantada davant les notícies, vaig agafar la bossa i vaig marxar cap a la universitat sense saber gaire bé què hi anava a fer. En arribar, s’havien anul·lat les classes i s’havien habilitat diverses aules, inclosa l’aula magna de la facultat, per poder seguir la cobertura del que estava passant.
Feia gairebé un any de la famosa foto de les Açores i de la vaga que l’alumnat de Ciències de la Informació i de la Comunicació i de Polítiques i Sociologia de la mateixa UAB havíem sostingut durant un mes i escaig per protestar contra la invasió de l’Iraq i la complicitat de l’Estat espanyol en aquell conflicte cruent. També feia gairebé un any que milers d’universitàries i universitaris havíem caminat des de l’Autònoma fins a la seu del Partit Popular a Barcelona tallant la C-58 i la Diagonal per cridar tot el nostre rebuig a aquella guerra que canviava sang per petroli… Moltes ens vam acabar de polititzar en aquelles eternes assemblees i en aquelles manifestacions.
Ara que es fan programes especials com el “Lo de Évole” del 3 de març passat, on s’entrevistava diversos periodistes, i que es desenterren entrevistes vetades que no havien vist la llum en dues dècades, com la que Lorenzo Milá va fer a George i Laura Bush l’endemà dels atemptats, i que es tornen a emetre pels informatius les mateixes imatges que vam veure aquell 11 de març en directe, penso que les persones que tenim memòria d’aquell dia les tenim gravades a foc com a fotogrames en bullet time. I, de sobte, es tornen a activar els records del pas lent de les hores, de les línies de telèfon col·lapsades, dels amics que vivien a Madrid i que no contestaven les trucades, del desconcert, de la maquinària de desinformació que es va posar en marxa tot d’una i de la repetició de missatges per part del PP, partit en el Govern en aquell moment, com aquell “ETA buscaba una masacre en España”, però també de la certesa immediatament posterior de ser enganyats de la manera més barroera i pocavergonya que mai haurien imaginat. També recordo que fins aquell moment no havia sentit mai a parlar d’islamofòbia…
Aquell va ser un punt d’inflexió que va comportar un canvi polític imminent i que va iniciar, molt probablement, un procés de politització d’aquella generació MTV i primers millennials que pocs anys després desembocaria en el Moviment 15-M. Però aquell març de 2004, set anys abans, vam prendre consciència de com n’era, de fàcil, ingerir en els mitjans de comunicació i vam veure, en la seva versió més crua, la capacitat de mentir dels nostres governants amb l’únic objectiu de perpetuar-se en el poder… Encara no parlàvem de fake news, les xarxes socials tot just despuntaven, dúiem mòbils de tapeta a la butxaca i el nostre nivell d’intoxicació i anestèsia no tenia res a veure amb l’actual i potser per això manipular l’opinió pública no va ser tan senzill.
Però què queda d’aquella consciència? Va ser només un moment de clarividència fugaç? On queda la memòria col·lectiva dels esdeveniments d’aquells 2003 i 2004 i de la mobilització social que van comportar? No tinc resposta. A la llum de l’auge dels discursos d’ultradreta a l’Estat espanyol i arreu, hom diria que hem patit una amnèsia profunda i que no recordem els temps quan ens vam negar a ser titelles i vam decidir ser poble.
