El càncer és una grandíssima puta merda”. La fotògrafa i periodista basca Olatz Vázquez escrivia això el juliol passat, quan feia més d’un any que lluitava contra un càncer gàstric. Al llarg dels últims quinze mesos, Vázquez ha deixat testimoni de com és la vida amb càncer, ensenyant allò que milers de persones pateixen en privat.
Les xarxes socials han estat el seu dietari obert, on ha explicat l’evolució del càncer, els seus sentiments i ha ajudat a prendre consciència del mal que ha fet la pandèmia a les altres malalties, dificultant-ne el diagnòstic i el seguiment.
Nascuda al poble biscaí de Sopela, de ben petita es va aficionar al dibuix i la pintura. Als 17 anys va començar a treballar de model i va agafar la càmera per no deixar-la mai més. Va col·laborar amb mitjans com Vogue, El País, XL Semanal, Radio 3 o la SER i va exposar a Madrid o Belgrad. A través de la fotografia, ha anat explicant en imatges el seu dia a dia des que la vida li va canviar en tres segons, el temps que el metge va trigar a pronunciar les paraules “Olatz, tens càncer”.
Fins a arribar al diagnòstic de la grandíssima puta merda, Olatz Vázquez va passar una odissea d’un any i mig de dolor, malestar i molèsties en què la van visitar desenes de metges i tots li van dir que no s’havia de preocupar. Què tenia? Les respostes que va rebre van ser molt variades: gasos, males digestions, estrès, dolor menstrual, una úlcera, falta de ferro o celiaquia.
Van endarrerir-li proves perquè consideraven que, a la seva edat, els símptomes no suposaven cap risc. Van programar-li una gastroscòpia, però la pandèmia va fer que li endarrerissin, amb el colofó de “hem estudiat el teu historial mèdic i no tens res greu”. Al juny, la prova va detectar diverses úlceres tumoritzades a l’estómac. El diagnòstic: càncer gàstric en fase 4 i metàstasi abdominal.
Amb la Leica que va regalar-li el pianista James Rhodes, foto a foto, ha narrat sense amagar res la seva nova quotidianitat: la caiguda del cabell, les injeccions, els vòmits i les sessions de quimioteràpia, però també les estones amb la família, els dies bons, les carícies al gat o els viatges cap al Vall d’Hebron cantant dins d’un cotxe. “La meva vida ara és aquesta”, va dir.
Malgrat el ressò que van aconseguir les seves fotografies, mai va voler ser un símbol de la lluita contra el càncer i es treia importància quan li deien que era un exemple: “jo no vull ser exemple de res, jo no he decidit passar per aquí, mai vaig voler ser valenta, a mi m’ha tocat viure això”.
Entre els milers de xifres sobre la covid amb què ens bombardegen diàriament des de fa un any i mig no hi ha la de les víctimes col·laterals de la pandèmia, les persones que, com Olatz Vázquez, han tingut la desgràcia d’haver de lluitar contra una malaltia enmig de la crisi sanitària més important dels últims cent anys.
El 19 d’agost passat, va publicar l’últim missatge a Instagram per dir que havia passat “unes setmanes molt difícils” i que era a casa, connectada permanentment a alimentació parenteral i una via nasogàstrica. Dues setmanes després, va morir a casa seva. El seu pare va explicar que, uns dies abans, havia dit: “no vull morir-me, em queden moltes coses a fer”.
