Sí, això és un elogi a la Unió Europea, a l’estructura político-administrativa feixuga, cara i difícil d’entendre, que uneix 26 estats europeus i que està ubicada essencialment a Brussel·les, capital belga i en certa forma punt d’unió de la cultura anglosaxona i la llatina, que són –juntament amb l’eslava- les tres grans cosmovisions culturals que existeixen a Europa.
Fa unes setmanes vaig passejar-me per diverses estances de les institucions comunitàries, una d’elles el Parlament Europeu. Era just un mes després de la crisi del Qatargate, un escàndol on polítics electes i assessors d’aquests haurien acceptat suborns a canvi d’usar la seva influència en favor del despòtic règim qatarí. Les autoritats policials de Bèlgica, Itàlia i Grècia van confiscar d’1,5 milions d’euros en efectiu i va caure ni més ni menys que la vicepresidenta de l’òrgan, la socialista grega Eva Kaili. No en va, aquest és el cas de corrupció més sonat ocorregut en dècades al cor de la Unió Europea.
He dit el Parlament com si n’hi hagués només un i no és cert: en el cas de la Unió Europea hi ha dos edificis, calcats, que allotgen els parlamentaris, alternativament. L’un, efectivament, a Brussel·les. L’altre a Estrasburg, França, a poc més de 400 quilòmetres. Per què? Per equilibris polítics entre els diferents estats membres. Una despesa innecessària? Sí, totalment. De seus de la Comissió Europea només n’hi ha una, però també és veritat que una cosa que a qualsevol li ve al cap quan es mou per l’interior dels edificis del barri europeu de Brussel·les és la burocràcia funcionarial que la UE ha generat. Un monstre d’equips, assessors, sous, càrrecs… que fan posar els pèls de punta, parlant clar.
Poques setmanes enrere de la visita a les entranyes de les institucions comunitàries havia vist per televisió la pel·lícula Sin novedad en el frente, candidata alemanya als Oscars, que ha obtingut un gran èxit en el país germànic i arreu d’Europa. En els compassos finals de la cinta, quan ja està pactat l’armistici de la Primera Guerra Mundial, el general que està al comandament demana un esforç addicional (conquerir un petit turó insubstancial) als seus homes per acabar amb honor la guerra que ja sap que han perdut. L’honor per sobre de tot, per deixar el nom d’Alemanya ben amunt.
Cent anys després dels fets que narra la peli, per anar de França a Alemanya, no hi ha cap mena de frontera. Ningú et demana al darrer poble francès, on hi havia la línia Maginot de contenció, cap passaport ni et pregunta que hi vas a fer, a l’altre costat. Allà on abans hi havia una frontera física –i sobretot una barrera mental, moral, atàvica- ara no hi ha res. Entre els dos països –i els altres 24 que conformen la Unió Europea- et pots moure com si estiguessis a casa teva. Hi pots anar a viure, hi pots comerciar, t’hi pots divertir… però sobretot ja ningú s’hi mata. A l’interior del perímetre de la UE l’amenaça de la guerra fa 80 anys que està resolta. (No així fora d’ella, com estem veient a Ucraïna i vam veure fa dècades a Iugoslàvia).
Si la seqüència històrica s’hagués mantingut constant, els francesos i alemanys (i per tant tota la resta de potències, en funció de les seves aliances) s’haurien hagut de matar de nou cap al 1980 i més o menys el 2020 després de fer-ho el 1870, el 1914 i el 1939, període en el qual van guerrejar tres vegades en 75 anys. Però no: hi va haver-hi un moment en què els polítics europeus, sobretot francesos i alemanys, van aconseguir revertir la dinàmica de la història, i de la competició –i la lluita bèl·lica, en darrer terme- van passar a la cooperació. Va costar molt, moltíssim, però es va aconseguir. De matar-se a cooperar cada cop més estretament. Així, ara compartim moneda, pressupostos, deute… i institucions comunes, fins i tot en l’àmbit de la justícia.
Poca broma, doncs. Poca broma amb la Unió Europea. Amb totes les falles que es vulguin, amb totes les ineficiències que s’hi detectin, fins i tot amb tota la politiqueria que s’ha generat al seu voltant… realment que existeixi una superestructura jurídico-administrativa que mani per sobre dels vells estats-nació sorgits el segle XIX… és absolutament increïble, es miri com es miri. Una Unió Europea a qui li costa reconèixer els fets nacionals més enllà dels Estats, que té tants organismes com un funcionament difícil de comprendre, que va néixer com un gran mercat econòmic i que a vegades té una lògica excessivament liberal… però que funciona. Oi tant si funciona. Per començar, evita que ens matem. En segon lloc ens garanteix llibertat i dignitat humana. En tercer lloc ens garanteix prosperitat. Podria fer la llista molt llarga.
Per tant, Sí: Oh, Unió Europea!
