Els enfrontaments que han tingut lloc a finals de maig al barri de Gràcia entre alguns manifestants i la policia posen sobre la taula una vegada més la desconfiança existent entre una part de la societat catalana i les seves forces de seguretat. Alguns, lluny de considerar els Mossos d’Esquadra com un cos policial sota l’empara de la llei, veuen la policia autonòmica com una força que actua per lliure, amb impunitat. Una desconfiança que els propis Mossos, els seus responsables polítics i les instàncies judicials (aquelles que han d’arbitrar mesures per punir els que es passen de la ratlla) haurien de saber revertir sense més dil·lacions.
Convé recordar que, com afirmava Weber, l’Estat té el monopoli de la violència i que la policia és l’encarregada de fer complir la llei. Si no fos així, la nostra societat seria una selva. Els cossos policials tenen el recurs de la violència –en última instància, amb mesura, amb sotmetiment a la llei– precisament per garantir que n’hi hagi la mínima; per protegir els ciutadans més febles i humils de possibles abusos. Però també hem de poder garantir que aquest ús de la violència no és arbitrari i que no pot servir, de cap de les maneres, per atacar els indefensos.
Els incidents a Gràcia, de fet, posen de manifest també la dificultat d’alguns ciutadans per confiar amb els cossos de seguretat i en general amb les institucions que ens hem dotat. Tot plegat s’emmarca en allò que el filòsof Lluís Duch anomena la “crisi de les mediacions”. Segons el monjo benedictí, totes aquelles institucions que fan de mitjanceres entre els individus i el conjunt de la societat estan en crisi. Una crisi de les mediacions que va aparellada amb a la crisi de l’autoritas que, al contrari de la potestas, s’ha de guanyar.
Hi ha pendent un debat a fons sobre el paper de forces de seguretat a casa nostra. Per començar, caldrà admetre que fins que no aconseguim un món de ciutadans madurs i respectuosos algú haurà de garantir la nostra seguretat, que no vol dir que ens en desentenguem –ni molt menys–. I posteriorment pensar com podem conjugar l’existència d’uns cossos policials dedicats a fer complir la llei i alhora apoderar al màxim els ciutadans perquè puguin fiscalitzar al màxim la seva feina.
És urgent reconstruir la confiança amb les institucions a base d’una sensata dosi de transparència i d’una més gran capacitat de controlar democràticament aquestes institucions; sense confiança en les institucions un país no pot funcionar. Volem confiar, certament. Però primer necessitem poder confiar.
Obrir un debat sobre les forces de seguretat
