Si fa dos anys van ser els seguidors de Trump amb l’assalt al Capitoli dels Estats Units, aquesta vegada han estat els manifestants bolsonaristes al Brasil els qui han ocupat les principals institucions democràtiques del país. Una vegada més, hem vist com grups d’ultradreta s’han revoltat contra el procés democràtic. Perquè, de fet, el que caracteritza aquests grups i manifestants d’ultradreta és això: no acceptar la derrota electoral. No accepten les regles del joc més bàsiques i fonamentals dels processos democràtics, com ara que inevitablement els perdedors han de consentir la derrota. Sense consentiment dels perdedors, l’alternança política no és possible.
Hi ha dues maneres de llegir el que va passar als Estats Units fa dos anys. Una és veure-ho com una mostra preocupant de la fragilitat del sistema democràtic. D’acord amb aquesta perspectiva, els assaltants van protagonitzar un acte de sabotatge al sistema democràtic. És veritat, però, que l’ocupació del Capitoli no va tenir mai efectes reals pel que fa a la possibilitat d’un cop d’estat. És per això que la segona interpretació dels fets assegura que l’assalt al Capitoli no va tenir conseqüències sobre l’estabilitat institucional i que, en darrer terme, no va fer més que assenyalar els límits del trumpisme.
Al Brasil, aquesta vegada ha passat una cosa similar. L’ocupació de les institucions no ha tingut conseqüències reals sobre l’estabilitat institucional del país. Fins i tot, sembla raonable pensar que els mateixos assaltants eren coneixedors que les seves accions no tindrien efectes pel que fa a l’ordre democràtic i institucional del país. Però fins i tot en el millor dels casos –que és assumir que l’assalt a les institucions als Estats Units i al Brasil són la prova dels seus propis límits–, el que és evident és que s’ha produït un efecte d’imitació i que els grups d’ultradreta s’emmirallen en les experiències d’altres països. Això posa sobre la taula una pregunta: si no és el control de les institucions, què és exactament el que busquen els activistes d’ultradreta en protagonitzar aquests assalts?
La recerca en ciència política i economia política ofereix una resposta a aquesta pregunta. Estudis recents han assenyalat la importància de les normes socials. Per normes socials entenem aquell conjunt de regles compartides, siguin formals o informals, que ens informen sobre el que és socialment acceptable. Fins al punt que, si una persona es desvia d’aquestes normes compartides, paga un preu en termes de reputació. Per exemple, no està ben vist expressar públicament suport a determinats símbols autoritaris o feixistes. Les persones que ho fan s’exposen a la norma social que diu que això no és desitjable i, per tant, saben que expressar públicament suport a partits o símbols feixistes els pot comportar una estigmatització social. Davant d’això, malgrat que privadament hi donen suport, no ho expressen per no haver d’assumir aquest cost.
La recerca en ciències socials mostra, però, que determinats esdeveniments polítics poden erosionar aquestes normes socials, i reduir la percepció del cost associat a expressar certes opinions. Això passa quan les persones passen a pensar que, en realitat, estan envoltades de gent amb unes preferències més similars a les seves del que assumien a priori. Des d’aquesta perspectiva, potser el que pretenen aquests assalts amb tant de ressò no és controlar les institucions sinó erosionar les normes socials. Dit d’una altra manera, fer exhibicions mediàtiques –com si fossin un gran nombre de persones; més de les que són en realitat– per així contribuir a afeblir les normes socials que són inherents a tota societat democràtica.
