A Nora Morales de Cortiñas la vida li va canviar quan tenia 47 anys. El 15 d’abril de 1977, membres de l’exèrcit argentí van segrestar el seu fill Carlos Gustavo prop de l’estació Castelar de Buenos Aires.
Carlos Gustavo, de 24 anys, estava casat i tenia un fill. Estava compromès amb les forces d’esquerres, era militant de la Joventut Peronista i col·laborava amb el pare Carlos Múgica, un capellà obrer de la Villa 31, un suburbi de l’extraradi de Buenos Aires. Des d’aquell dia, Nora Cortiñas va dedicar la vida a trobar el seu fill.
Carlos Gustavo és una de les 30.000 persones desaparegudes durant els set anys de la dictadura militar argentina. Feia pocs dies que l’havien segrestat quan unes quantes mares van aplegar-se per primera vegada a la Plaza de Mayo de Buenos Aires, davant de la Casa Rosada, seu del govern argentí. Ben aviat, Nora Cortiñas va començar a anar a la Plaza de Mayo per afegir-se a aquelles mares que també buscaven els fills.
Cada dijous, encara ara, desenes de mares fan voltes a la plaça en silenci, plogui, nevi o faci sol. Ho fan amb un mocador blanc al cap, símbol dels bolquers que els joves desapareguts havien portat quan eren nadons, demanant en silenci saber què se n’havia fet, d’aquella joventut desapareguda.
La vida de Nora Cortiñas és una vida dedicada a lluitar contra l’oblit. Els seus pares, dos immigrants catalans, van arribar a l’Argentina a principis del segle XX, es van conèixer i van fer-hi arrels. Lluitadora infatigable pels drets humans, aquella descendent de catalans es va convertir amb els anys en una de les líders de les Madres de la Plaza de Mayo.
Interessant-se per les idees del fill, se li va aparèixer un món diferent del que coneixia. La mestressa d’una casa on no s’hi havia parlat de política fins que ho va fer el seu fill va començar a militar en tota mena de causes. La dona que havia deixat els estudis a secundària per casar-se va descobrir el feminisme. Va decidir estudiar de gran, matricular-se a la universitat i, amb 63 anys, es va llicenciar en Psicologia Social.
De tan estimada, Nora va passar a ser Norita, un símbol de la lluita per saber la veritat. L’any 2019 es va publicar la seva biografia, titulada Norita, la madre de todas las batallas. I és que era sempre a primera fila: de les protestes contra els abusos policials als drets de les persones LGTBI, de la lluita del Kurdistan al dret a l’avortament; deia que no es podia estar tancada a casa si veia una injustícia. Fins i tot es va fundar un equip de futbol, el Norita FC, amb el seu rostre com a escut i la junta directiva formada només per dones.
Amb 94 anys, Cortiñas encara es manifestava amb les altres mares a la Plaza de Mayo. Tot i la salut delicada, continuava sense fallar a la cita dels dijous, en una cadira de rodes i amb el mocador blanc al cap, davant de la Casa Rosada, on la democràcia hi ha posat un president que treu ferro als crims de la dictadura.
A mitjan maig, la van ingressar a l’hospital per un problema en una hèrnia i, al cap d’uns dies, va morir per complicacions després de l’operació. Finalment, no va aconseguir vèncer l’oblit: Norita va buscar el seu fill durant mitja vida, gairebé cinquanta anys, i se’n va anar sense haver-lo trobat.
Norita va morir un dijous, el dia de les manifestacions en silenci de cada setmana, penúltim dia del mes de maig. En saber-se la notícia, aquell mateix vespre desenes de persones van congregar-se a la Plaza de Mayo. La mare a qui van robar un fill havia guanyat una família de milers de persones.
