L’economista Branko Milanovic ha publicat un interessantíssim llibre que porta per títol Capitalism, alone (Harvard UniversityPress). No és del tot evident quina és la millor traducció possible del títol, però allò rellevant és que la intencionalitat de l’autor és subratllar que el sistema capitalista ha aconseguit imposar-se com a model econòmic arreu, en pràcticament tots els països. De fet, l’argument de Milanovic és que el capitalisme no només s’ha imposat a les democràcies avançades occidentals, sinó que també a la Xina el que preval és un sistema capitalista.
Ara bé, el que fa Branko Milanovic és caracteritzar el sistema capitalista actual que s’estén arreu, el model que ell anomena sistema capitalista liberal/meritocràtic. L’anomena sistema capitalista liberal en contraposició al model capitalista clàssic, originat amb les revolucions industrials i que pensadors com David Ricardo o Karl Marx van caracteritzar ja fa molts anys. En contraposició al model capitalista clàssic –on hi havia una fortíssima distinció entre capital i treball–, el sistema liberal/meritocràtic es distingiria segons Milanovic per una forta concentració dels rendiments del capital i el treball.
D’aquesta manera, el sistema capitalista liberal/meritocràtic actual tindria una naturalesa pròpia i diferenciada tant del vell capitalisme manchesterià del XIX com del capitalisme fordista i la seva cadena de muntatge del XX.
Però anem a pams, el que Milanovic documenta és en primer lloc com els rendiments del capital han augmentat notablement en relació als rendiments del treball, final punt que els rendiments del capital signifiquen una fracció creixent de la riquesa agregada en moltes economies.
Això no és una novetat: sabem des de fa temps que els rendiments del capital han augmentant significativament els darrers anys. Allò nou, però, és que Milanovic documenta un altíssim grau de concentració de la propietat del capital. Si comparem els índexs de desigualtat que utilitzem habitualment per mesurar els nivells de desigualtat en els nivells de renda –els índexs de Gini– aquests mostren un grau de desigualtat en les rendes del treball d’entre 0,3 i 0,4 en la majoria d’economies de l’OCDE.
En canvi, els índexs de Gini per la desigualtat en els nivells de propietat del capital s’enfilen fins a valors de 0,7, 0,8 i 0,9. És a dir, la propietat del capital està concentradíssima, molt més que no pas les rendes del treball.
Però la descripció no acaba aquí. Allò realment distintiu de les economies modernes és el que Milanovic anomena “homoploutia”: la tendència creixent a què unes mateixes persones, la minoria que podríem anomenar “l’elit del capitalisme liberal/meritocràtic”, acumuli tant els rendiments del capital com els rendiments del treball. Dit d’una altra manera, una minoria és capaç d’acumular rendiments altíssims tant del seu treball (en base a rendes del treball) com rendiment del seu capital (en base no només a propietats immobiliàries sinó també i sobretot gràcies a la propietat de capital financer i altres béns de capital). Això trencaria amb la lògica capitalista anterior, on els rendiments del treball i el capital tendien a estar en mans diferents.
Allò especialment interessant del llibre de Milanovic, però, és que no es limita només a la descripció de l’etapa actual del capitalisme. El que fa també és identificar un mecanisme preocupant de reproducció i ampliació de les desigualtats: donada l’alta concentració de la propietat del capital, quan els rendiments del capital augmenten vis-a-vis amb els rendiments del treball, aleshores necessàriament s’incrementen les desigualtats.
Perquè allò que dona més rendiment –el capital– és en major mesura a les mans dels que ja són més rics d’entrada. Donat això, el llibre pot llegir-se com un al·legat per desconcentrar la propietat del capital, ja sigui mitjançant impostos sobre les herències o bé avantatges fiscals perquè les classes mitjanes puguin participar també del rendiment del capital.
