Podem parlar d’una nova manera de fer política? Però sobretot, d’una nova ètica política, sustentada en un nous valors? O subsisteixen els valors de sempre? Plantegem aquestes qüestions a l’exdegà de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona, Norbert Bilbeny, que sempre ha tingut la política com un tema de fons en els seus estudis. Aquest darrer any el catedràtic de la Universitat de Barcelona ha estat treballant temporalment a la Universitat de Chicago i això li ha permès analitzar des de l’ètica i la filosofia i amb certa distància i perspectiva el procés polític que ha viscut Catalunya.
Podem parlar realment de l’aparició d’una nova cultura política o només es tracta d’una mera etiqueta creada pels mitjans de comunicació?
Estem davant d’una nova política, però molt entre cometes. És a dir, hi ha una nova política, però no és encara “una política nova”. És allò que se cita en un dels clàssics de les Memòries d’Adrià de Marguerite Yourcenar que diu: “El vell no acaba de morir i el nou no acaba de néixer”.
Per tant, estem al mig d’un procés…
Sí. No hi ha encara una nova manera de fer política, però tampoc podem dir que és una mera etiqueta… i és evident que hi ha novetats.
I per què segons vostè encara no podríem parlar plenament d’una nova política?
Perquè encara hi ha formes que venen del passat i que continuen vigents; formes que, segons el meu parer, són del present i també haurien de ser del futur. Em refereixo, per exemple, a la democràcia parlamentària i representativa, a l’estructura de partits, a la verticalitat i al centralisme executiu dins dels partits, a les lleis electorals…. tot això encara continua.
Per tant, hauríem de pensar que la nova política va més enllà de la constitució de nous partits?
Bé, són noves formes d’actuar. En la nova política ha de ser molt important el paper de la societat civil. Fins ara això era una teoria i un desig, però ara veiem clarament que això s’ha de convertit en una realitat. De fet, a Catalunya, respecte la política professional i institucional, la societat civil ja ha pres la iniciativa i també ho ha fet en altres indrets, com Grècia. Però també en moltes altres coses hi ha hagut canvis: ara hi ha molt més activisme social, lideratges mediàtics que no hauríem dit mai fa cinc anys abans, vivim el poder de les xarxes socials –grandíssima novetat!–; s’ha aigualit el discurs clàssic i modern de la divisió política entre dreta i esquerra; també estem vivint un auge del populisme, tant de drets com d’esquerres; el patriotisme torna a ser evocat i es reclama més participació de base… En definitiva, ens trobem inqüestionablement davant de noves formes. Ara bé, insisteixo, tot i que no es pot negar que hi ha una nova política, no és completament nova, perquè les formes clàssiques de la democràcia representativa continuen existint i ningú gosa tocar-les.
I aquesta nova política que neix, convenç els votants perquè és bona o perquè és nova? Les novetats sempre són més atractives…
Per les dues coses. Tot això ja es va veure a venir quan va començar la davallada econòmica i, fa sis o set anys, a tot Europa i a l’Amèrica del Nord, van començar tots aquells moviments de protesta i d’ocupació dels carrers. El causant d’això és l’economia.
Sense la crisi econòmica no hi hauria hagut la irrupció d’aquesta nova política?
Segurament no, però no podem oblidar que la crisi econòmica s’ha produït acompanyada
de la corrupció i, malauradament, de la impunitat de molts corruptes. Això és el que realment ha fet saltar el ploms. La corrupció i la impunitat d’alguns corruptes és el veritable detonant de tots els moviments d’indignats que demanen més participació i més transparència. I en el cas concret de Catalunya, també cal afegir el rebuig a formes centralistes i arrogants d’exercir que ha tingut el govern espanyol. I, ha estat tot això, el que al final ha provocat un fet fonamental, tornar a acostar l’ètica a la política i la política a l’ètica. Aquest per mi és el factor clau! Dit d’una altra manera, l’aportació positiva d’aquesta política nova és pensar que no pot haver-hi política sense ètica, perquè ser ètic ens porta cap a compromisos públics i polítics.
Cal relacionar la nova política amb el populisme?
El populisme no és una nova política perquè és una forma d’entendre i de fer política que ens ve de lluny. La recuperació econòmica nord-americana del segle XX ja era pròpia d’una democràcia liberal populista, mentrestant els règims totalitaris europeus també eren populistes i els règims orientats pel marxisme, també. En aquesta nova política sí és cert que hi ha un element populista, però no estaríem parlant de res nou.
Normalment associem la nova política a formacions d’esquerra, i estaria d’acord?
No. Aquest populisme transcendeix de forma molt més efectiva i preocupant a la dreta que a l’esquerra. Això ho hem vist als Països Escandinaus, als Països Baixos… En aquests països la dreta ocupa les carteres de govern i aprofiten la immigració i els estrangers per aixecar la bandera patriòtica, apel·lar les situacions pretesament de perill i invocar la unitat i la continuïtat del país. Aquest tipus de populisme és mes lacerant i influent a la dreta que no pas que a l’esquerra. La dreta té avui el poder a Europa i se li ha servit amb safata aquest al·legat populista relacionat amb els nous moviments migratoris.
Quins valors creu que definirien aquesta nova política? Si hi ha valors que realment la distingeixen de la vella….
Darrera la nova política hi ha valors molt importants, però fixem-nos que són valors de tota la vida i molt propis de la democràcia, fins i tot, la pròpia paraula democràcia. Ara molts polítics és llencen els uns contra els altres el bumerang de la democràcia. A mi, però, això em sembla bé. En primer lloc, perquè hi ha llibertat per fer-ho i, en segon lloc, que es vagin repartint etiquetes sobre qui s’ha de considerar o no demòcrata és un senyal que el valor de la democràcia ens importa.
Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament al nou iQuiosc.cat.
