Un noi de 15 anys ingressa en un hospital, on li detecten una malaltia greu.
O li fan una tranfussió de sang o morirà. Però s’hi nega. És testimoni de Jehovà. S’ha de fer la transfusió?
A quest és el dilema que us plantejo avui. Si vosaltres fóssiu el metge que atén el noi a urgències, què faríeu? I si fóssiu el jutge? O els pares? Li faríeu la transfusió, sí o no? Vegem alguns arguments possibles per a cada opció.
Entre els 12 i els 16 anys un pacient pot ser considerat menor madur (competent per decidir), si la seva decisió és informada, ferma, reiterada i sense coacció. En aquest cas, el noi, que té 15 anys i rebutja la transfusió de sang per ser Testimoni de Jehovà, és considerat menor madur pels metges que el tracten.
Els pares diuen que respectaran la decisió del jutge i no s’oposen a que els professionals intentin convèncer el noi, però demanen respecte a les seves creences. Se’ls podria dir que la vida està per damunt de la religió, però ells podrien argumentar que si rep la transfusió, el noi serà marginat: no podrà practicar la seva religió ni viure amb dignitat.
El jutge decideix autoritzar la transfusió. Ara bé, també, es podria sostenir que cal acatar la decisió del jutge, perquè la llei preval sobre consideracions ètiques i religioses. Segons aquest argument, la llei és l’acord de mínims cívics que cal respectar en pro de la convivència, mentre que l’ètica i la religió són opcions subjectives que hom tria i abandona a voluntat. Amb tot, veus crítiques dirien que l’ètica no és una opció subjectiva i que les lleis serveixen les persones i s’adapten a les realitats canviants.
I, ara mirem el punt de vista del metge. Aquest sempre ha de fer el bé al pacient (principi de beneficència). Té els coneixements tècnics per dir què li és el bé. Deixar morir el noi sabent que la mort és evitable és fer-li mal, cosa que és mala praxi i està penada. Alhora ha de respectar la voluntat del pacient (principi de respecte a les persones), perquè el bé també depèn de la situació personal i el projecte vital de cada pacient. Ell decideix què li és el bé. El codi ètic dels metges no diu que s’hagi de salvar la vida a qualsevol preu. El metge ha d’informar, pot persuadir, però no pot imposar.
Davant de tot això el noi s’esvera molt, però es desestima l’opció de sedar-lo: l’anestesista podria considerar que sedar un pacient per sotmetre’l a un tractament contra la seva voluntat no és ètic o que està fora de les seves funcions. Si hi hagués discrepàncies entre professionals, en un cas urgent com aquest, es podrien resoldre acudint al màxim responsable. Cal una autoritat que decideixi. Ara, tenir autoritat professional no suposa tenir més autoritat moral que la resta d’implicats. Si bé és cert que en una urgència cal actuar de forma ràpida i segura (deixant que decideixi el metge amb més experiència i autoritat), també és cert que cal considerar tants punts de vista com sigui possible per assegurar la millor assistència i el respecte a la voluntat del pacient (és la funció dels Comitès d’Ètica Assistencial).
Finalment queda l’alternativa d’atendre’l a la unitat de cures pal·liatives, apaivagant els símptomes, perquè pugui morir sense patir. L’ètica de la cura en infermeria defensa que, encara que no es pugui sanar, sempre es pot cuidar.
Fins aquí els arguments i totes les opcions possibles. Pros i contres. Què en penseu: faríeu la transfusió? Teniu altres arguments o alternatives? Ara és el vostre torn.
