La dimissió de Carlos Mazón com a president de la Generalitat Valenciana ha reobert un debat ètic de fons sobre responsabilitat política, veritat pública i cura de les víctimes de la DANA del 29 d’octubre del 2024. El cessament, sense el protocol·lari “agraïment pels serveis prestats”, s’ha llegit com a signe d’excepcionalitat institucional, enmig de negociacions de relleu i pressió per a unes possibles eleccions. En aquest context, la qüestió no és només si dimitir és un gest suficient, sinó com s’articula una veritable rendició de comptes orientada a la reparació i a l’aprenentatge col·lectiu, que sembla que no s’ha produït…
Primer, la responsabilitat no és un acte puntual, sinó una arquitectura. L’ètica pública exigeix identificar decisions i cadenes de comandament, documentar criteris de gestió i comprometre reformes verificables. La renúncia pot reconèixer errors, però només esdevé responsabilitat plena si va acompanyada d’una veritat completa i de canvis institucionals que garanteixin la no-repetició.
Segon, importen el temps i la claredat. La dimissió arriba després d’un any d’erosió de confiança i d’una agenda parlamentària que exigia compareixences. La comunicació en crisi demana precisió i sobrietat, amb centralitat de les víctimes, evitant narratives centrades en l’esgotament personal del líder. La ciutadania no espera autodefensa, sinó informació fefaent i mesures de millora.
Tercer, la veritat pública requereix coherència. El nucli de la controvèrsia se situa en les versions canviants del mateix Mazón sobre on era i què va fer la tarda de la DANA: durada i caràcter del dinar a El Ventorro, hora de sortida, arribada al Palau, accés al CECOPI i exercici efectiu del comandament d’emergència. Quan el relat fluctua —“dinar de feina” o trobada privada; oscil·lacions horàries; ambigüitats sobre trucades, és a dir, una cronologia completament difusa i incomplerta— es vulnera el deure de veracitat institucional. D’aquí la necessitat d’una cronologia exhaustiva, amb preservació d’evidències i contrast entre declaracions i registres.
Quart, reparació i justícia simbòlica. Les associacions de víctimes reclamen responsabilitats i eleccions. L’ètica de la cura demana reconeixement del dany, veritat sobre els fets i garanties de no-repetició. Sense aquests components, el tancament personal d’una dimissió no es tradueix en reparació pública. Cal també un gest simbòlic consistent: disculpa informada, reconeixement explícit d’errors i compromisos verificables. El plantejament de la dimissió s’ha de fer més cap en fora que no cap a dins. La dimissió ha de ser pel que va succeir, no per com se senti Mazón.
Cinquè, continuïtat institucional orientada a l’aprenentatge. La transició no es pot reduir a un repartiment de poder. És el moment d’enfortir protecció civil, protocols d’alerta i avaluació postcrisi, amb auditories independents sobre les decisions crítiques (activació de sales de crisi, coordinació entre administracions, comunicació primerenca a la ciutadania). La comissió parlamentària i la petició de documentació —fins i tot del rebut del dinar— s’han d’acompanyar d’una transparència plena i proactiva.
La lliçó ètica és nítida: la responsabilitat política no s’esgota en l’acte de dimitir. Sense veracitat no hi ha justícia; sense reparació no hi ha cura; sense reformes no hi ha aprenentatge col·lectiu.
Transformar una sortida individual en un guany cívic requereix un relat íntegre sostingut en evidències, assumit públicament i traduït en canvis institucionals tangibles. Només així la política honra les víctimes i enforteix la confiança democràtica.Ç
No n’hi ha prou amb dimitir: el cas Mazón
