Dir-li a un membre de la “generació de l’abundància” que allò que té davant els seus ulls -i que tothom entén que és adquirible- en realitat no ho pot comprar, no s’ho pot emportar a casa, resulta realment… increïble, en el sentiment primogènit del terme: no creïble, impossible de creure. “Com que no es pot comprar, si tota la vida hem pogut comprar qualsevol cosa que estigués al nostre abast?”, ens preguntem els membres d’aquesta generació, que va viure una etapa de prosperitat sense precedents just abans dels Jocs Olímpics i fins el 2008, “els vint gloriosos”, els podríem anomenar, parafrasejant allò de “les Trente Glorieuses” (els immediatament posteriors a la Segona Guerra Mundial, a Europa). “Com que no es pot comprar si ara demanes per internet una cosa diumenge al vespre, quan teòricament ningú treballa, i dilluns al migdia ja la tens a casa?”, podríem afegir.
És el que passa ara mateix si vas a un concessionari de cotxes, a qualsevol indret de Catalunya. Els cotxes que hi ha exposats són això, una mena de galeria física dels models que tal marca o tal altra està llançant al mercat… però sense la possibilitat de ser adquirits, la major part de les vegades. “Es mira però no es toca”, només faltaria que diguessin els cartells. Quan ho preguntes, els venedors de cotxes normalment parlen de períodes d’espera d’entre quatre i sis mesos, inabastables mentalment per l’experiència de les darreres dècades: tot, sempre, aquí i ara. La falta d’existències de microxips, el bloqueig del port de Xangai (a la Xina), l’augment del preu dels carburants provocat per la guerra d’Ucraïna… una tempesta perfecta que dificulta el normal funcionament de l’economia de mercat global, globalitzada, interdependent.
Em fa pensar en la suficiència del món capitalista, durant la Guerra Freda (l’antiga, no la d’ara), respecte els adversaris soviètics i “del camp socialista”. Per aconseguir conduir un Lada a Rússia, un Yugo a Iugoslàvia o un Traban a la República Democràtica Alemanya feien falta mesos d’espera, a vegades anys (a més de bona conducta davant del règim, no cal quasi ni dir-ho). En canvi, a la zona capitalista del món, si es tenien els diners –és clar, no ens oblidem d’aquest “petit detall”- poder-se comprar un cotxe era, a banda del somni de molts, allò més fàcil del món. Vinc, pago i ho compro. I s’ha acabat.
Doncs no, ara no hi ha cotxes per vendre.
És absolutament alliçonador, el que està passant. Torna la inflació (“la inflaquè???”), l’energia s’encareix enormement i omplir el dipòsit costa noranta euros, torna l’escenari de la Guerra Freda i els ressons de la paranoia nuclear… i no hi ha cotxes. Semblen fenòmens paranormals, coses que segons com ja semblava que no viuríem en aquest futur perpetu de benestar permanent que havíem esbossat en els nostres caps.
Sí, la història hi ha qui diu que té una dinàmica helicoidal, hi ha qui defensa que tendeix a anar sempre irremissiblement a millor i hi ha qui assegura –com els ‘neorancis’- que ara mateix els que entrem a l’edat adulta viurem pitjor que els pares o ens costarà més de guanyar-nos la vida que ells. Fins ara tendia a defensar el discurs d’un món ple d’oportunitats i desafiaments en positiu, però aquests darrers mesos la realitat em porta a pensar que la història a vegades va cap endarrere. Fem passos enrere en termes de benestar, seguretat i serenitat, fins i tot. Així de senzill… i així de cru.
