Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), grapejar consisteix a “palpar grollerament, regirar amb la mà”. Considero que alguns ho fan amb “la veritat”: els importa un rave mentir, calumniar, inventar-se-la, desacreditar-la o destruir-la. En segon lloc, com a introducció, volia insistir en la importància vital de la khrestótes, un terme grec que equival a bondat o benevolència, i que –per anar al gra– suposa un estat d’ànim “afable, suau, que sosté i conforta”.
Potser han llegit el document Fratelli tutti (2020), de Francesc, un papa que sap què ens passa com a individus i com a societat. És un document sobre l’amistat social i la fraternitat universal, tot i que en força capítols va més enllà: proposa la utopia del món millor i dibuixa una necessitat que és vital per a la supervivència, la de conviure amb respecte sincer. Si els humans fóssim “homini lupus” –en expressió de Hobbes que només fa gràcia a ingenus o immadurs– no hi ha ni futur ni present. Volia fixar-me només en un petit epígraf, “El fonament dels consensos” (n. 206 ss.), que acaba en un altre ben assumible, el de “recuperar l’amabilitat”.
Anem per parts: (a) una suposada “tolerància” com a embolcall per a justificar “una actitud relativista” significa no haver entès què és el pluralisme social. Tot i que pensem diferent, ¿oi que no és pas tolerable el neonazisme o la justificació del terrorisme i sí que ho és reivindicar una cultura pròpia o la diversitat en com viure la sexualitat? D’altra banda, (b) cal conversar amb tothom, però aquest diàleg és “el camí”, no l’objectiu. La finalitat és atansar –atenent a altres– allò cert. La veritat no es construeix –encara que Nietzsche ho prediqués al segle XIX– sinó que es troba, es fa manifesta. Si vostè no està d’acord amb mi, ja em sembla bé, però m’haurà de reconèixer que la finalitat és “la veritat”, encara que sigui “la seva”, i no limitar-nos a “fer petar la xerrada” (seria una opció ben tronada).
I (c) una tercera perla del papa Francesc: “La pau social és treballosa, artesanal” (n. 217). O sigui, no me la pot fabricar ni Disney, ni Price Waterhouse ni tan sols Twitter. No és un “producte de disseny”. Aquesta màgica “fraternitat universal” requereix treballar un a un, fer-ho a mà. Francesc afirma que no és “un consens d’escriptori” i que fins i tot hi col·laboren “persones que puguin ser qüestionades pels seus errors”. Crec que ho he entès: de la pau social ningú n’és l’amo, encara que sigui l’home o la dona més poderosos del món. Però tampoc és fruit del “campi qui pugui” individualista, que la covid-19 ha inflamat des de fa mesos. Qui pensa sol, qui viu solitari, qui s’amaga sota una closca, amb tota mena d’assegurances de llar i de vida, no reconeix els altres, només fa càlculs d’interessos i avantatges egoistes.
Sembla que he escrit un poti-poti, però els asseguro que a Fratelli tutti si albira un pla nítid: ho reescric des el final del capítol sisè (des del n. 224, anant enrere): no hem d’atropellar els altres, la khrestótes permet neutralitzar la crueltat, l’ansietat o la “urgència distreta” que ens fa “passar” del proïsme i impedeix el diàleg. Si ens escoltem només a nosaltres (o allò que la nostra bombolla informàtica ens proposa) no descobrirem la veritat en el consens intel·ligent, sinó que serem abduïts pel populista impresentable de torn. Em cau fatal en Trump –no pas com a persona privada– quan “grapeja la veritat” i ensenya d’altres a fer-ho. En altres àmbits el consideraríem “corruptor de menors” però, entre adults, esdevé senzillament un manipulador, com tants d’altres. Què proposo? Cerquem allò vertader amb amabilitat i amb atenció a cada persona, a tota persona.
