El ciclista italià Gino Bartali, guanyador de tres Giros d’Itàlia i dos Tours, va salvar més de vuit-cents jueus de les cambres de gas traslladant documentació falsa amagada al quadre de la bicicleta. Aquesta història no es va saber fins anys després de la seva mort.
Tots els bons records de la meva vida estan relacionats amb una bicicleta. La primera que vaig tenir me la van regalar els pares perquè pogués anar a l’escola Peruzzi, de Florència, a completar el cicle d’estudis elementals. Nosaltres vivíem a una casa petita de Ponte a Ema, molt a prop de la ciutat. Per a ells va ser un sacrifici important. El pare treballava de paleta i la mare ens cuidava. Érem quatre germans: l’Anita i la Natalina, més grans que jo, i el petit Giulio. La seva mort –molts anys més tard un cotxe el va atropellar mentre anava amb bicicleta–, em va convertir en un home d’una religiositat infrangible.
Amb la voluntat d’ajudar a l’economia familiar, vaig començar a treballar a la botiga de bicicletes que Oscar Casamonti, un ciclista de categoria independent, tenia a Florència. Aleshores devia tenir uns tretze anys… I, encara que no tenia una bicicleta de carreres, ell jurava que jo tenia qualitats innates per a aquest esport. Com ho va saber? Sempre m’ho he preguntat. De fet, va ser gràcies a la seva ajuda i als meus estalvis que vaig aconseguir comprar-ne una.
El pare insistia que havia de tenir un ofici, i el ciclisme, segons la seva manera de veure el món, no ho era. El juliol del 1931, vaig disputar la primera cursa i la vaig guanyar, però em van retirar la victòria perquè havia fet disset anys just el dia abans, el límit d’edat per participar-hi. Aquesta decisió poc em va importar, perquè va ser a partir de llavors que el pare va començar a creure en el meu potencial. Els anys d’amateur van transcórrer de victòria en victòria fins que el 1934 l’equip Frejus em va fitxar com a professional.
Cinc grans títols en deu anys
Ara diuen que vaig ser un dels millors ciclistes de la història i alguns em coneixem amb el sobrenom del campionissimo, perquè en una dècada vaig guanyar tres edicions del Giro d’Itàlia, el 1936, el 1937 i el 1946, i dos Tours de França, el 1938 i el 1948, entre altres premis destacats. Durant la meva època com a professional, entre 1935 i 1954, era habitual veure’m als podis del final de les curses. I, en un país com Itàlia, que estima el ciclisme, era un ídol nacional. Sempre dono gràcies a Déu per aquesta vida d’èxits, que sense la guerra haurien pogut haver estat molt més, però encara em sento més orgullós de no haver claudicat davant el feixisme.
El 1940, les curses internacionals i professionals es van anul·lar. Els ciclistes van ser mobilitzats com a missatgers i els fabricants de bicicletes es van posar al servei de la indústria de guerra. Aprofitant aquesta circumstància, un dia el cardenal de Florència, el meu amic Elia Dalla Costa, em va demanar un favor: traslladar papers falsos per evitar que centenars de jueus fossin deportats als camps concentració de Dachau, Buchenwald i Auschwitz. Una xarxa clandestina organitzada per Delasem, la delegació toscana per a l’Assistència d’Immigrants Jueus, dirigida pel metge i rabí florentí Nathan Cassuto i pel sacerdot Leto Casini.
Del 1943 al 1944, la meva feina era agafar la documentació falsa que es confeccionava en impremtes clandestines habilitades als soterranis de convents i abadies i transportar-la fins a les esglésies indicades, on era recollida pels capellans afins a la causa. Amagava els documents a la tija o al seient de la bicicleta. Coneixia les carreteres de la Toscana pam a pam, però, si la policia m’aturava, explicava que estava entrenant. I, per motius tècnics i esportius, protegia la bicicleta de qualsevol escorcoll.
La fama esdevé un aliat
Per primera vegada, la popularitat em semblava útil. Em permetia passar controls sense problema i detectar quines vies de fugida no estaven gaire vigilades. No eren viatges curts: des de Florència anava a Assís o a Gènova; trajectes de més de 350 km d’anada i tornada. A més, havia de ser a casa abans del toc de queda. Inclús vaig anar a Roma a lliurar uns documents al Vaticà. Diuen que gràcies a aquests papers uns vuit-cents jueus van poder fugir a França i a Iugoslàvia i salvar-se de les cambres de gas.
Haig de reconèixer que alguna vegada la sort em va acompanyar, sobretot el dia que em van interceptar una carta signada pel papa Pius XII i em van citar a la Villa Triste de Florència per ser interrogat. Només en vaig sortir lliure gràcies a dos joves feixistes que van intercedir en nom meu.
També vaig buscar padrins perquè ajudessin els nens jueus exiliats no només econòmicament, sinó també anímicament, per la qual cosa els havien d’escriure cartes per ajudar-los a suportar la situació. A més, vaig participar en l’enviament de paquets d’aliments al Vaticà, destinats a poblacions necessitades. I, a petició del meu cosí Armando Sizzi, vaig acollir una família jueva, els Goldenberg, en un dels meus apartaments de Florència. Curiosament, l’única vegada que em van detenir va ser per desertor. Quaranta-cinc dies vaig estar tancat a la presó!
Just entre les nacions
L’any 2000, a Ponte a Ema, al mateix poble on vaig néixer, el cor se’m va aturar. Tenia vuitanta-sis anys. Els metges sempre m’havien dit que el meu batec en repòs era lent, per això abans de cada carrera fumava un cigarret i bevia diversos cafès, però aquesta vegada ningú em va poder salvar.
Diversos monuments i un museu honoren les meves gestes esportives, he rebut desenes de distincions… i inclús m’han fet una sèrie de televisió! Però, sobretot, m’honora que el meu nom formi part dels “Justos entre les nacions” i aparegui al memorial del Museu de la Història de l’Holocaust, de Jerusalem.
De fet, no va ser fins tretze anys després de la meva mort, quan tothom em considerava el ciclista “amic” del règim feixista, que la descoberta del meu diari personal va revelar les meves activitats clandestines durant la Segona Guerra Mundial. Si mai no vaig explicar res, va ser perquè el bé es fa i no es diu. A més, no considerava pas que hagués estat un heroi. Herois són aquells que van morir, que van ser ferits o que van passar llargs mesos a la presó. Jo només vaig ser un ciclista.
