La gestió dels recursos hídrics del parc natural de Doñana ha estat un tema de ressò internacional. Avui, Espanya és el país número 28 amb més estrès hídric del món, per davant d’Itàlia, Tunísia i Algèria, segons un informe publicat per World Resources Institute. Ara bé, de quina manera l’agricultura i la ramaderia estan gestionant els recursos hídrics? Neus Monllor és doctora en Geografia i Medi Ambient per la Universitat de Girona, màster en International Comparative Rural Policy Studies per la Universitat Autònoma de Barcelona i experta en consultoria agrosocial.
De quina manera s’està adaptant el sector agrari a la realitat d’escassetat d’aigua?
Ara mateix, el sector agrari està obligat a prendre mesures d’urgència i reduir algunes de les necessitats que tenen. Però s’ha arribat al punt que n’hi ha que no tenen més opció que perdre collites. De manera que aquesta escassetat d’aigua, a curt termini, és difícil de gestionar, ja que no es podia preveure que fos tan dràstica. I el que ja s’estan plantejant molts pagesos i pageses és com poden adaptar-se a situacions futures semblants a les que vivim ara.
És una situació que s’afegeix a reptes que el sector de la pagesia o de la ramaderia arrossegaven?
És un afegit a tota una sèrie de problemàtiques dels últims mesos: l’alça dels preus, com funciona el sistema de la producció fins al consumidor final i, ara, aquesta manca d’elements essencials que necessita la pagesia per produir. Tots aquells aliments són aigua i, si no tenim aigua, tot això no funciona. Per tant, si ja teníem un sector que estava en un moment crític per tirar endavant, per fer viables les seves empreses i per poder treure el cap, ara la sequera és molt contundent i molt determinant.
Què és l’estrès hídric?
L’estrès hídric és aquesta manca d’aigua. Estem acostumats al fet que l’aigua sigui a tot arreu, però hi ha tota una sèrie de factors, alguns de més controlables que d’altres, que fan que no hi hagi aquesta disponibilitat. Cal plantejar-se quin ús fem de l’aigua, on va l’aigua que tenim, a què donem prioritat, etc. Hauríem d’oferir l’aigua per produir aliments, sinó, no en tindrem. La pagesia, que és la que ens alimenta, la que gestiona el territori i la que manté viva tota aquesta ànima rural necessita aigua. Per tant, hem de proposar o implementar mesures d’urgència que facin que l’aigua arribi on ha d’arribar.
Què implicaria un ús eficient de l’aigua?
Implicaria, segurament, pensar en models que necessitin menys aigua; pensar en quins sistemes són més eficients; pensar com podem preveure dissenys de finca que aprofitin millor l’aigua, etc. Aquest dèficit hídric es pot preveure des del disseny i des de l’adaptació de l’entorn per a la pràctica rural. I, sobretot, també es pot tenir en compte des dels diferents models productius, atès que hi ha empreses o models que pensen que l’aigua és infinita i no l’han tingut en compte com un recurs limitat.
Quines solucions creatives hi ha?
Penso que estem en un moment en què la viabilitat del futur de la pagesia, sobretot si pensem en les persones, implica recuperar el teixit agrari. En els últims anys, les dinàmiques més socioeconòmiques o més globalitzades ens han portat a extrems de grans empreses deslocalitzades que produeixen aliments al cost que sigui, independentment de la contaminació o de l’estrès hídric, ja que aquest sistema ha obviat els límits naturals dels sistemes agraris. Jo crec que el que ens està dient de manera molt sàvia la nostra terra és que hem de tornar a alguns sistemes tradicionals, hem de tornar a recuperar un teixit on hi hagi persones i empreses diverses que puguin tenir models productius molt més resilients a tot el que ens vindrà i hem de valorar les persones que estan fent aquesta feina per tenir aquest món rural viu.
Quan vostè va començar la tesi l’any 2012 ja parlava del relleu. En quina situació es troba actualment el camp català?
Quan vaig fer la tesi vaig veure que hi havia tota una generació de gent nouvinguda al sector que començava a interessar-se per aquesta vocació, més enllà d’haver nascut en una explotació agrícola o ramadera. Hi havia gent, com jo mateixa, que volien accedir al sector agrari, orígens familiars al marge. Ho vaig començar a veure al Canadà, tot i que a Catalunya també estava passant. Avui, el panorama és que el relleu familiar en el sector ha disminuït, però és cert que també hi ha un relleu extrafamiliar que té ganes d’accedir al sector. El problema que tenen és que les barreres són tan grans que, malgrat hi hagi gent amb ganes d’incorporar-se o de fer un camí cap a l’agricultura, és una tota aventura. Sense base territorial ni infraestructures, començar de zero és molt complicat.
Vostè parla d’un nou paradigma agrosocial. En què consisteix?
Venim d’anys d’intensificació, de globalització i unificació amb l’objectiu d’assolir la productivitat que finalment ha generat aquesta situació insostenible. Jo faig referència a un nou paradigma agrosocial, que defensa que el futur del camp o el futur del món rural o el futur de les persones que es vulguin dedicar a protegir aliments és en un altre lloc. I aquest altre lloc és un espai que té en compte el medi ambient i que té en compte la cooperació; és un lloc d’autonomia, d’alentiment; i és un lloc on les persones que es dediquen al sector ho fan per voluntat pròpia i perquè volen. I, de fet, amb els anys, aquest nou paradigma va florint, però conviu amb el paradigma més intensiu i globalitzat i, per tant, tenim una batalla de models que en alguns moments entren en lluita. L’exemple més clar d’aquesta lluita d’avui és l’escassetat hídrica.
Quines previsions hi ha per a una regulació més ètica dels recursos?
Els moments de crisi també serveixen per plantejar-nos de manera radical el que estem fent. Jo crec que l’aposta hauria d’anar per aquests models molt més coherents, i hem de vetllar per les empreses que ja són. Alhora, necessitem que els joves que volen continuar es puguin emmirallar i veure que aquest model nou és possible i que tenen el suport tant de la societat, que al final són els que acaben comprant els productes, com de l’administració. El que no podem pretendre és continuar donant suport al sector amb les mateixes consignes que teníem fa vint anys.
