Aquesta doctora en Sociologia i professora d’Estudis de les Arts i Humanitats de la UOC alerta de la necessitat de més polítiques públiques respecte l’emancipació juvenil.
El problema de l’emancipació juvenil és només econòmic?
El fet econòmic és molt important i significatiu. Una persona no es planteja què pot fer en el seu futur si algunes coses ja les dona per impossibles. Un jove alemany de vint anys té molt clar que si encara no s’ha emancipat estarà a punt de fer-ho. A casa nostra, a aquesta edat molts joves encara ni s’ho plantegen perquè saben que és econòmicament insostenible. Ara bé, més enllà de la part econòmica també hi ha altres factors que provoquen aquesta emancipació tardana. Aquests factors però no se sumen als factors econòmics, sinó que s’influeixen mútuament.
Quins serien aquests altres factors?
Per exemple, l’estructura familiar habitual en els països del sud d’Europa. Aquesta estructura és molt densa, amb molta càrrega emocional i té uns fonaments de suport molt forts que fan que en determinats moments, per un jove català, la proximitat als pares i als germans no sigui viscuda com un fre a la pròpia llibertat, com si ho seria en altres llocs d’Europa. Però, a més, el sistema català, com també passa en altres països del sud d’Europa, ja funciona comptant amb aquest suport familiar. És a dir, no és vist com un plus, sinó com una condició estructural. Sense la família els joves estarien completament desemparats.
Hi ha qui assegura que darrera de la baixa emancipació també hi ha un problema de baixa autoestima i de sobreprotecció social. Hi estaria d’acord?
En absolut. La sobreprotecció social –entesa com a polítiques socials– queda completament desacreditada. Si un es mira les xifres d’emancipació juvenil a Escandinàvia, a Holanda o a Alemanya, països que tenen estats del benestar que nosaltres ni somiem, se n’adona que són més altes. Per tant, si els joves saben que no es quedaran sota un pont perquè tenen protecció social, s’atreveixen a fer passos; conceben l’emancipació com un risc previsible i més o menys controlable.
Aquí els joves s’emancipen de mitjana als 29 anys. A altres països, l’edat és més baixa: França (24), Alemanya (23,7) o Regne Unit (24,4). Sempre ha estat així ?
La tendència dels països del sud d’Europa a ser nuclis familiars molt forts sempre ha estat així. Ara bé, des que estem en una estructura de producció capitalista, moment en què es trenquen les famílies de diverses generacions com a unitat de producció i de residència, la diferència s’ha incrementat. No podem perdre de vista que la gent marxa de la unitat familiar perquè ho demana el mercat de treball. Als països mediterranis aquesta mobilitat sempre ha estat més baixa, en el sentit que la gent no acostuma a travessar el país per una feina; prioritzen quedar-se al costat de casa. Això, en molts països d’Europa, no és així.
Normalment assimilem els termes emancipació i independència. Aquesta és una visió massa simplista del terme?
Emancipació, des del punt de vista de la filosofia, fa referència al moment en què l’individu pot esdevenir autònom en el sentit de poder governar la seva pròpia vida. Això es pot fer de moltes maneres i, segons el moment històric, també es pot concebre de formes molt diferents. L’emancipació és una experiència històrica, cultural i subjectiva. En canvi, com hem pogut comprovar ara en un projecte de recerca a nivell europeu que es diu Imaginaris de futur dels joves, la idea d’independència –especialment a nivell econòmic però també respecte la voluntat de ser amos de la pròpia vida– , és molt gran en la mentalitat de tots els joves europeus. És un gran motor d’acció.
Parlem també de les conseqüències. Les dificultats per emancipar-se estan generant una joventut frustrada?
Sí, sens dubte. A més, em sembla que la frustració de la joventut actual està carregada de causes i arguments. La impossibilitat d’establir-se pel seu compte i de crear una llar és un motiu de frustració. També ho és un encadenament de màsters que perceben com un tram necessari per arribar a tenir una feina de mil dos-cents euros al mes. La joventut d’avui està frustrada perquè es troba en un coll d’ampolla i la millor perspectiva que té és acabar com els seus pares, adults que viuen endeutats fins el coll, treballant més hores que un rellotge, extenuats… Pares que, en el context de la crisi econòmica del 2008, fins i tot van haver de tornar a casa dels avis. Els joves actuals han viscut aquestes vivències de nens, per això un dels grans temors d’aquests joves, quan pensen en el futur, és l’atur i la pobresa.
Hi ha pensadors que afirmen que el problema més difícil de resoldre respecte l’emancipació dels joves és la irresponsabilitat que tenen davant el repte d’adquirir autonomia. Ho comparteix?
No negaré que la joventut prolongada i la forma com el sistema estructura les nostres trajectòries de vida afavoreix que les generacions joves es mantinguin en un estat de poques responsabilitats i que els pocs beneficis econòmics que obtenen se’ls gastin en consum ràpid i d’oci. A més, com a pares, també hem tingut una forma d’actuar respecte aquesta generació de joves que els crítics qualifiquen de sobreprotecció, cosa que no es pot negar. Ara bé, dir que això és la causa dels problemes estructurals i de la forma d’organitzar la nostra societat… és una manera de fer responsable l’individu d’allò que l’estructura no fa possible. Dit d’una altra manera, a sobre que no pots emancipar-te, també t’acusen de malcriat i fracassat.
A quina edat seria recomanable que un jove s’emancipés?
No hi ha una resposta col·lectiva a aquesta pregunta, depèn de la persona, de la seva trajectòria, de cap a on va i de què s’emancipa… Emancipar-te els divuit anys per anar a una residència d’estudiants on tens tots els serveis garantits és diferents que anar a un pis amb un subministre elèctric vell i sense cap mena de seguretat.
Estem a les portes d’una crisi econòmica generada per la pandèmia, que es preveu que serà profunda. El tema de l’emancipació juvenil s’agreujarà?
Segurament. Si tenim en compte les perspectives laborals dels joves, les possibilitats que es puguin finançar la seva pròpia emancipació no pinten gens bé.
I, davant aquest futur immediat, quins serien els primers elements que s’haurien de començar a treballar de forma urgent?
Calen polítiques públiques que permetin als joves emancipar-se i no haver de quedar-se al nucli familiar fins els trenta anys si no és el seu desig. No podem mantenir un Estat que no fa polítiques de benestar social perquè compta que els avis estaran cada dia a la porta de l’escola per tal que els pares puguin anar a treballar –situació que ara amb la pandèmia s’ha posat en evidència. Ni un Estat que dona per suposat que els pares i els fills viuran junts fins els trenta anys perquè no hi ha cap mena d’incentiu, ni quasi cap mena de regulació, respecte l’habitatge. És a dir: a diferència d’altres països, aquí no hi ha una regulació del preu de l’habitatge perquè l’Estat compta amb què les famílies ja faran la redistribució que s’hauria de fer a nivell de polítiques públiques.
Preparant aquest tema hem tingut la sensació que hi ha molts informes i moltes estadístiques sobre emancipació juvenil però poc debat de fons més enllà de les xifres, un debat interdisciplinari.
Aquest debat existeix, però segurament no té un ressò mediàtic gaire gran. Titulars com “els joves actuals són uns mal criats” o “puja el preu de l’habitatge” criden més l’atenció. Sí, hi ha debats interdisciplinaris sobre com els joves es plantegen les seves trajectòries de vida, les pors que tenen de cara futur, etc. Hi ha debat dins de les Ciències Socials i també dins de les Humanitats, perquè aquests joves expressen la seva frustració a través de l’art, de la literatura… Quan mires aquest tema amb una mirada analítica el trobes expressat arreu.
