La Vanguardia del dia 27 de juny d’enguany publicava un article amb aquest títol: Parlar de Déu. Hi ha d’altres diaris que també toquen el tema però menys que abans. Però el mes de desembre s’hi presta. Nadal és una festa molt adequada perquè de forma universal és solstici d’hivern o d’estiu, la nit més llarga o el dia més llarg; depèn de les coordenades. En la cultura de la cristiandat, a partir del segle V, però, es va reemplaçar pel naixement del nen Jesús, el dia 25 de desembre. L’expressió del pessebre va aparèixer el segle XIII, en concret el 1223 creat per Sant Francesc d’Assís. I durant alguns anys en el món catòlic s’hi posava també l’avet, una cosa que el món protestant feia segles abans i que utilitzava com a símbol de l’esperança.
A casa nostra, un costum molt arrelat és el Tió, un tronc d’arbre que fa caliu i escalfa la llar. Per altra banda, és una expressió recurrent per a moltes persones en aquestes festes parlar de “Déu o el fill de Déu ha nascut”. Així doncs, tenim unes festes amb ornaments i molts regals, i un sector que es congrega per a celebrar la Missa del gall. Però, què simbolitza tota aquesta parafernàlia?
Hi ha un fet ben constatat a la nostra societat, el canvi d’un paradigma cristià per un nou paradigma Humà, en oposició al materialista i consumista que es va imposant: Com l’ensulsiada fortíssima de les dues generacions (1980… fins ara) de tot allò que és cultura religiosa. Nadal ha esdevingut una gran festa familiar, embolcallada per un fort consumisme. Aspecte molt accentuat en el món occidental ric i en gran precarietat en altres indrets del món. Però tothom, d’una forma o una altra, celebra el canvi d’estació.
I què hi pinta Déu? Aquesta és la gran constatació nova: la imatge de Déu “ha caigut”. La base de la cultura de la cristiandat va desapareixent. Però, tinguem en compte que parlem de la imatge o forma que s’ha donat a una realitat real (no és redundant?), pregona, arrelada que és al fons i en el cor de tota la Humanitat: La realitat última, la llum, la immensitat, la inefabilitat que no té ni nom ni forma ni discurs. Un nucli antròpic, necessari, però, gratuït. Però “És”. La gran tradició ha estat el cristianisme al món occidental, provenint del judaisme i fent un nou corrent amb l’islamisme. A més, hi ha altres tradicions orientals, com l’hinduisme, el taoisme o el budisme, entre altres. Totes elles, sense excepció, el fons és la Realitat Última, que és el fons de la Humanitat, han pres formes, eslògans i discursos diferents. I aquí s’ha confós la forma o el discurs amb la Realitat Última.
Una metàfora seria: El vi i la copa. El vi és aquesta Realitat de fondària de tot Ésser Humà, la Ultimitat, que mai és individualista, sinó relacional i kòsmica ( amb “k” per a significar que es Totalitat): La immensitat dels mons. Aquesta immensitat la percep i viu tot ésser humà que busca en el seu interior i exterior, la font de la seva consistència que està per sobre l’existència. Però aquest vi li cal una copa, una forma, un porró, si no com es beu? El que cal és beure’l, tastar-lo.
Malauradament, els sistemes de religions han donat més importància a la copa que al vi. Cal només saber la història de les religions. Una història que poders polítics i religiosos que, a més a més, d’anar juntes tenien a les seves mans la gestió de l’economia. Aquí neixen les perversions dels poders. I la precarietat ha estat en els pobles.
Per tant, cal una imatge nova: quina? Cal construir-la, però cal que indiqui, simbolitzi i respecti la dignitat de tot ésser humà. Ja no pot ser el “déu dels exèrcits” o “el déu totpoderós i majestuós” o “el déu de l’obediència i obligacions”. Aquest “déu” no és més que una construcció de la ment humana i de fa segles. El “vi” es troba en totes les tradicions, que també són copes. La fondària és al fons de tot cor de qualsevol ésser humà.
I així podem trobar una altra forma d’entendre, comprendre i viure els naixements simbòlics com els canvis de la naturalesa, que han de portar a la transformació de tot ésser humà. I formar una nova Humanitat que pugui canviar aquestes estructures socials i econòmiques perverses. El dia a dia és important. És la significació del naixement. Cada dia naixem. Cada dia és una nova jornada de creixement.
I això és parlar de Déu (l’etimologia de Déu és llum) i viure’l com aquesta llum clarifica i il·lumina el meu dia a dia perquè som aquesta llum. Una llum que sempre és. Ni passat ni futur: Presència continuada. I en aquest nou paradigma Humà amb una imatge nova de “Déu”, que simbolitzi i signifiqui la fondària humana. Però, com és ben lògic i raonable, la Fondària pren corporeïtat o s’encarna. No és un concepte sinó una Realitat. És el vi de la copa, però mai la copa.
Celebrar el Nadal és celebrar el naixement de la fondària humana, que és la divinitat. Un misteri que engloba la totalitat de la immensitat dels universos. Cal tant el telescopi com el microscopi. Tot és una sola i única Realitat: El misteri de la immensitat dels mons. És parlar de Déu. Déu no és una descripció sinó un símbol.
