Havien decidit girar l’esquena al nadal, així, pronunciat en minúscula, obviar tant com poguessin aquell grumoll de dies embafadors per a ells, distants com eren de les expressions de les masses, que no representaven més que una llibertat condicional a la feina i que feien més suportable l’hivern amb la seva gatzara de consumisme i hipocresies
embolcallades amb cel.lofana i cintes de plata.
S’enfotien de l’ambient del carrer, de la sucrosa alegria d’aquelles jornades, dels esparsos flocs de neu que feien aixecar els palmells infantilment cap a munt amb l’esperança ingènua de conservar-los ni que fos un minut, de les firetes i les llums, de les postals de felicitació,
dels torrons i de tot allò.
La cosa era tancar-se al pis, dormir, escoltar música, vagarejar, no fer res. Passar les vacances, en fi, d’una forma austera i racional, amb alguna passejada per aquí, gastant poc, posant els ulls ja en les vacances d’estiu. Si per algun cantó sentien cantar nadales, es miraven amb complicitat, sentint-se per sobre de tot això que dic i deien simplement que no als pares que s’entestaven en trucar-los un cop i un altre per veure si vindrien a sopar o a dinar, que ja tenen les gambes i el pollastre per farcir. Ah no, com és això? Deixaven un marronós cercle de resclosit a les vores del telèfon, penjant amables però decidits, i també, sense saber-ho, amb un cert dolor al ventre per haver trencat un no sé què de vidre en el cor dels altres que , especialment les mares, no es podrien empassar en tot l’any.
Va arribar la nit de Nadal i no van ni posar la televisió. Ella llegia un llibre de Kierkegaard i ell un còmic de Segrelles. Se sentien d’allò més intellectuals. Tocaren el timbre i eren uns nens que cantaven i a canvi demanaven bombons i neules i ell, mig en broma mig de
veres, els digué rialler que fotessin el camp, deixant aquella canalla amb la illusió que els penjava d’un fil. Ella aplaudí la facècia d’ell tot i que en un racó del seu esperit hi havia un altre fil que, tibant, feia mal quan fregava per les zones més properes a la infáncia .
Després va venir el dia pròpiament dit de Nadal. Ella no ho articulava en la seva ment, es negava, però s’enrecordava de quan era petita, dels regals modestos, de la olor de la molsa, de les figuretes de plástic i les estrelles platejades que el pare ficava a l’arbre, que a ella li semblava monumental; de com s’enfilava el bon home dalt de tot i feia broma a punt de caure. Van estar bona part del dia sense parlar, amb una tristesa estranya que els llepava els ulls. A l’hora de dinar van trucar a un restaurant xinès i van demanar fideus i pollastre
xop-suei.
-Aquests sí que treballem, redéu. I no celebraven res, miraven de dissimular el buit que duien entre l’ánima i l’espatlla. No havien tingut ganes de cuinar ni ella ni ell.
– Fem el vago. Televisió, au va. Segur que ens quedem torrats. Noticiaris, documentals, coses així. Que no em vinguin amb programes especials ni discursos del Papa
– Però a la gola a ell, que així parlava, se li feia una bola de nostálgia recordant les tardes grisoses amb històries en blanc i negre a la saleta de casa, amb els germans,
picant torrons i neules, el cielo puede esperar i les campanes de
nosequí repicant per totes les bones ánimes.
Cap d’any i ells com si res, un dijous qualsevol de l’any però sense treballar, que eren vacances pagades, és el que té l’ensenyament, que és al que tots dos es dedicaven. Un viure d’esquenes a tot, especialment als missatges de felicitació de després de les dotze, quan les
campanades que van fer veure que arribaven d’imprevist, per sorpresa, doncs mostraven que no els importava el més mínim això del traspás d’un any a un altre. Es queixaren del degoteig d’sms, però no apagaren els mòbils potser perquè en els seus cors niava la illusió de saber qui s’enrecordava d’ells. Des del llit, després de sentir un cansament irreal, escoltaren els crits del carrer, la gatzara dels qui passaven amb alegria que ells jutjaven com endotzenada. Però per dins ell i ella haguessin volgut sortir per sentir-se dins la bombolla de qualsevol festa, com aquella en la qual ja feia massa temps que es van conèixer, quan encara no eren tan crítics ni molt menys amb les coses del sentiment de la gent i els seus pensaments no s’havien fet tan estrets.
Demà passat, que no és res, que no toca, m’emborratxaré jo, va bromejar ell. I ella va riure amb un riure fred. T’acompanyaré. I tots dos sabien que, a esquenes l’un de l’altre, per la tarda havien tingut el pensament de comprar ni que fos, per compartir, una ampolla de cava.
Dia u. Aquell estrany silenci del carrer. El món occidental que es deté cansat de cridar desitjos i promeses per veure si un déu benèvol les escolta. La ciutat com una dama que es pentina molt lentament, traient-se els embulls de la nit, després d’un dormir agitat. Van fer el de cada diumenge però en divendres. Diari, vermut. Poca gent, i amb els pocs amics que es troben reafirmen la seva indiferència cap a l’any que neix, desitjant, però, que algú, saltant-se tal menyspreu, els desitgi felicitat per als tres-cents seixanta-cinc dies propers.
Dia de reis. La nit millor de l’any, quan una mena de purpurina dona un color irreal a les parpelles d’aquells que, amb illusió, es fiquen entre llençols. Però ells s’adormen prement les parpelles per mirar de passar la nit sense somnis.
– I tu què haguessis demanat?
– Un nin de plàstic amb un carallot gran.
I riuen que riuràs amb un riure artificial que se’ls feia agre al pal.ladar. Ell, que continua la
broma, aixecat, fa músculs doblegant el braç i fent bola. Però ella no vol reclams , no és moment per a la carn. Per dintre, tan cofoi que sembla el mascle, és en realitat una altra estampa, la d’aquell que mirant l’hora, alguna cosa troba a faltar .
– Demá tot ja s’ha acabat. Diu ell bufant. Però per dins sent el desig de tornar al dia primer de vacances i fer les coses diferents.
En llevar-se, dia de Reis, estranyament tan d’hora com feia quan era petit, ell va tenir ganes de plorar en veure mentre esmorzaven el menjador sense els bults que amagaven regals com altres anys. Ella sí, es va deixar anar i va plorar com mai havia plorat un dia om aquell. Hagués donat el que fos per tornar a uns Reis almenys com el de l’any passat. Ell no sabia què dir. Sentia un terrible dolor per no tenir un regal per a ella amagat a qualsevol lloc.
