En un moment en què a bona part del món, com a mínim als països occidentals, els moviments feministes i les reivindicacions a favor dels drets de les dones guanyen protagonisme, cal saber que no totes les societats del món són patriarcals, dominades per l’home. Per exemple, a les muntanyes més altes de la Xina, prop del llac Lugu i dins de la regió de Yongning, quasi a la frontera amb el Tíbet i Birmània, hi habita l’ètnia dels mosuo, formada actualment per unes 35.000 persones i coneguda amb el popular nom del “regne de les dones”.
Els mosuo reben aquest sobrenom perquè són una de les poques comunitat matriarcals i matrilinials del món, malgrat que no en tots els aspectes possibles. Les dones ostenten la propietat de la terra, són caps de família, tenen la potestat d’heretar els béns de la família, dirigir els negocis familiars i transmeten els llaços de parentesc. Els homes només tenen el poder polític, força condicionat pel context, ja que de cada poble, de cada grup de germanes, se n’escull una perquè actuï com a matriarca.
Una altra característica d’aquesta comunitat és el no reconeixement del matrimoni (per tant, tampoc del divorci). Les parelles no viuen juntes i les dones són lliures de tenir tants amants com vulguin. Ara bé, malgrat aquest possibilitat, tendeixen a la monogàmia. Són elles les qui decideixen respecte la seva sexualitat. Totes, però, tenen clar que la meta d’una dona, si volen considerar-se completes, és la maternitat.
Els fills, molts dels quals no saben qui és el seu pare, sempre viuen amb la mare, la família materna els cria i els dona un nom. D’aquesta manera es crea una estructura familiar força estable; mai hi ha lluites per la custòdies ni herències en discussió. A diferència d’altres indrets de la pròpia Xina o de l’Índia, on és comú l’infanticidi de nenes, en aquesta regió el naixement d’una filla se celebra com una oportunitat: significa la continuació del llinatge familiar.
Els homes mosuo, que viuen a casa de les seves mares, no són simples amants sexuals. Alguns observadors, amb mentalitat masclista, els ha volgut definir com “uns calçasses”. Els homes mosuo pesquen, treballen al camp i en conservar la carn, necessària per aguantar les baixes temperatures de l’hivern. De fet, encara que el pare no visqui amb els seus fills, no vol dir que estigui exempt de la responsabilitat filial, ja que ha de cuidar de tots els seus nebots, amb qui comparteix habitatge.
L’escriptora Choo Waihong, la única persona no mosuo que viu amb ells bona part de l’any, en un reportatge al diari anglès The Guardian, va escriure respecte aquesta comunitat: “He estat feminista tota la vida i mosuo m’ha semblat un lloc inspirador. És una espècie d’utopia en un país on l’estigma de ‘la solterona’ és molt present. A les dones solteres xineses majors de 27 anys se les anomena ‘sobrants’. Però en aquesta comunitat ser soltera és la norma”.
Els mosuo no són la única comunitat matriarcal del món, també existeixen els Samburu a Kènia, per exemple. La pregunta és: fins quan? Aquesta comunitat no va ser descoberta fins els anys setanta; aleshores es necessitaven nou hores en jeep per arribar-hi –per això no van quedar aïllats de la resta de tradicions de la mil·lenària cultura xinesa–, actualment els turistes hi fan parada sense problemes i les costums d’aquesta comunitat ja es veuen amenaçades per la globalització. La seva no és una lluita entre gèneres, sinó de resistència.
